A pesar que el poble on va nàixer, va viure i va morir, Benigànim, la festeja tal dia com hui com si fóra la patrona, amb música, focs d’artifici, misses i una processó peculiar, Josefa Teresa Albinyana Gomar, més coneguda amb el títol de Beata Agnés, encara no ha estat santificada per la jerarquia patriarcal catòlica. La santa Agnés, màrtir, que celebra l’església catòlica cada 21 de gener, va ser una donzella romana, molt més antiga. Però, curiosament, la mongeta de Benigànim va morir un 21 de gener, el de 1696, a l’edat de 71 anys, molt velleta per a aquella època, encara que tota la vida va ser una dona delicada de salut.
Les vides de la santa i la beata tenen algunes altres coincidències curioses perquè les dues foren víctimes de la violència masclista, les dues eren dones atractives, segons els incondicionals, les dues s’encarreguen, des del cel, de trobar i conservar un bon marit a les dones que els ho demanen i les dues es convertiren en esposes místiques de Jesucrist.
La santa Agnés romana es va negar a casar-se amb un pretenent ric i poderós que, per humiliar-la, volia passejar-la per la ciutat com sa mare la va dur al món; però a l’hora de la veritat, quan ja estava dalt del carro que l’havia d’exposar a la vergonya pública, li van créixer els cabells, daurats, i la cobriren del tot, de manera que no passà gens de vergonya i, a més, es va convertir en advocada de les dones que volen conservar una cabellera abundant i en patrona de les pentinadores. En una altra ocasió, uns homes volien veure-la nua, mentre es banyava, però li tornaren a créixer els cabells i els voyeurs es quedaren amb les ganes.
La beata de Benigànim, quan era joveneta, va despertar el desig d’un criat de la casa on servia i, quan es negà a establir relacions amb ell, el criat li disparà una trabucada, que no li va fer res de mal. Aleshores es va decidir a ingressar en les agostines descalces, que només l’admeteren per a fer faenes manuals, perquè no tenia instrucció, no sabia llegir ni escriure i era massa “innocent”.
Ara que alguns energúmens posen en qüestió els drets de les dones, pretenen que tornem a pràctiques inquisitorials, a la submissió, la “innocència” voluntària i la falta d’instrucció; que les acusen de voler viure gràcies a les ajudes públiques, de perpetrar denuncies falses per fer mal als homes o de no depilar-se les aixelles, fa la impressió que “els nostàlgics” voldrien que tornàrem als temps de l’antiga Roma o al segle XVII, quan l’únic objectiu d’una dona era trobar un bon marit que la respectara i passar desapercebuda en la societat, tancada a casa o exhibida com un trofeu quan el marit la mostrava en públic.
Però les dones del segle XXI no volen ser ni beates, ni santes ni, menys encara, màrtirs. I els homes que no tenim el cervell enterbolit amb idees tòxiques no volem que més de mitja humanitat quede relegada al paper de recipient de les nostres llavors, sinó que col·laboren a millorar les nostres vides amb els seus coneixements, el seu treball i la seua energia. De manera que les pretensions troglodites dels –i, per desgràcia, les– supremacistes no arribaran mai a rams de beneir perquè les persones amb un dit de cervell no els ho consentirem i perquè, des del cel, totes les santes i totes les beates ens ajudaran a acabar amb aquesta plaga que també vol fer-nos passar vergonya: la vergonya de pensar que formem part de la mateixa espècie.
