Quan em vaig independitzar dels meus pares me’n vaig anar a viure a la casa buida dels meus avis materns. Tenia díhuit anys. Em vaig instal·lar en la primera planta amb les meues minses possessions, una petita biblioteca i un bon grapat de vinils i cintes de casset. Aleshores la planta baixa no era més que un gran magatzem on el meu pare guardava els canons que emprava en les disparades i castells de focs artificials.
Per aquell temps jo treballava amb el germà menut de ma mare. L’oncle, encara que era testimoni de Jehovà, de vegades tenia una tendència a les contalles fantàstiques i de terror poc recomanables per a un membre de la seua organització religiosa.
La majoria de les contalles tenien una gran versemblança i sovint les narrava en primera persona, com si foren una experiència personal. L’escenari, com no, era la vella casa familiar. Sempre he estat molt crèdul.
Aquells relats em van suggestionar de tal manera que sovint, quan arribava a casa a la nit, sentia la presència etèria d’algun dels meus avantpassats. Que aleshores estiguera llegint El manuscrit trobat a Saragossa del novel·lista polonés Jan Potocki no ajudava a temperar els meus nervis i la meua desbocada imaginació.
Una nit em vaig despertar sobresaltat per un soroll que em costava reconéixer. Seguint una de les diverses recomanacions que el meu oncle m’havia fet per a casos com aquest, vaig cridar el nom de Déu fins que l’enrenou deixà pas al silenci. Calmat, em vaig adonar que la fressa havia estat provocada pel pas d’un llarg tren de mercaderies. Em vaig sentir espantosament ridícul.
Quan pocs anys després em vaig casar ens vam instal·lar en aquesta mateixa casa.
Sempre hem tingut problemes de diners. L’economia no ens ha donat mai un respir. Per no tindre, no teníem ni arbre de Nadal. En el seu lloc adornàvem una vella perxa de peu. Els amics i familiars que ens visitaven ho veien com una més de les meues excentricitats. L’aparell de televisió que presidia la sala d’estar era de segona mà. El botó per a fer-lo funcionar tenia un petit problema i calia falcar-lo amb un escuradents. Posseíem poques coses, només un tros gran d’eixa cosa abstracta que diuen felicitat.
Jo li narrava a la meua parella els vells relats del meu oncle sobre la casa i els seus habitants. Ella se’n reia i es divertia amb la meua por.
Un dia vam comprar un aparell de televisió nou. Un luxe que ens poguérem permetre per un colp de sort que vaig tindre en un premi literari.
Una matinada ens va despertar un soroll. Ens alçàrem espantats i recorreguérem amb gran precaució la casa buscant-ne l’origen. En arribar a la sala d’estar vérem que l’aparell estava en marxa, fent ratlles. El desconnectàrem i tornàrem al llit. No vaig poder pegar ull. Ella sí.
Dies més tard, en passar per davant de l’aparell, aquest es tornà a posar en marxa. No ens ho podíem creure. Què punyetes passava!? Pareixia una escena d’una pel·lícula de terror.
Durant la setmana la cosa s’agreujà i més d’una nit ens haguérem d’alçar a desendollar-lo. Algú estava jugant amb nosaltres. Horroritzat, no sabia si cridar un exorcista, el meu oncle i el seu Déu o un especialista en aparells domèstics. A la fi es va imposar el trellat. Després d’una visita, mai més no es va tornar a posar en funcionament sense el nostre permís.
Alguna nit, quan m’alce a buidar la bufeta, en travessar el passadís a fosques sent com una presència que fa que un calfred em recórrega el cos de cap a peus. Evite mirar l’espill, m’espanta la idea de trobar-hi reflectit el rostre en blanc i negre d’algun dels meus avantpassats.
