El dia de cap d’any o de sant Silvestre –que porta les bruixes pel cabestre– també és conegut amb el nom del dia de l’home dels nassos en una bona part d’Europa, tant entre els pobles mediterranis com entre els nòrdics. I, si no m’enganye, el personatge encara es conserva en la memòria de molts territoris en els nostres dies.
L’home dels nassos comença l’any amb 365 apèndixs nassals, llevat dels anys de traspàs, que en té un més. Cada dia que passa li cau un nas i, així, tal dia com hui només li’n queda un que li durarà fins al punt de la mitjanit. A partir de demà, i durant els pocs dies que les criatures poden conservar la fantasia de l’home dels nassos en la memòria, els adults bromistes es burlaven de la innocència infantil fent veure que acabaven de trobar-se al carrer, a una botiga o a la taverna, amb l’home dels nassos, carregat amb més de tres-centes nàpies. Les criatures, curioses, corrien a buscar el monstre però, naturalment, no el trobaven mai i els altres adults, que estaven al cas, els deien que se n’acabava d’anar, que encara caminava cap al cantó o que havia desaparegut en un portal…
Ara bé, com que la crueltat dels adults no coneix límits i hi ha gent amb un sentit de l’humor peculiar, en veure que les criatures se’n conformaven i no deien res perquè devien pensar que ja tindrien l’oportunitat de trobar-se amb l’home dels nassos en alguna altra ocasió, algun grandàs es va inventar que el xiquet o la xiqueta que descobrira algun dia l’home dels nassos tindria un premi: una llepolia, uns pocs diners, el millor regal que es puga imaginar, la vida eterna…
A partir d’aquell moment, no hi havia criatura que no assegurara que havia vist, de gaidó, d’arrapa i fuig o de fit a fit l’home dels nassos. Per un premi, fóra el que fóra, els xiquets i les xiquetes mentien sense escrúpols i els més espavilats o els més innocents acabaven tan convençuts que havien vist l’home dels nassos que fins i tot eren capaços de descriure’l a la seua manera.
D’una manera molt semblant i, molt sovint, sense que calga que ens prometen un premi, les dones i els homes dels nostres dies estem disposats a veure monstres que no existeixen, si ens convé o si no volem sentir-nos diferents perquè la gent dels nostre entorn ho repeteix fins a l’extenuació.
Ja fa uns quants anys que els mitjans de comunicació, amb excepcions honorables que es podrien comptar amb els dits d’una mà, ens volen fer veure una realitat paral·lela, inexistent, inventada amb qualsevol propòsit indigne. I molts ciutadans amb dret a vot, convençuts que això que ens expliquen no pot ser un miratge si ho ha vist tanta gent, acaben acceptant que la ficció mediàtica és una realitat inqüestionable.
Per això, tal dia com hui, en una data propícia per als resums i les declaracions d’intencions, vull donar les gràcies als responsables de La Veu per deixar-me compartir les meues obsessions –i pagar-me– i, sobretot, vull mostrar-me agraït amb els lectors i les lectores que, enguany, han dilapidat un fragment de les seus vides llegint-me. Una de les ficcions mediàtiques més recurrents és que la nostra societat necessita “mirades crítiques” que ens ajuden a millorar, però el sentit comú i les normes més elementals de la comunicació ens diuen que la mirada crítica no l’han de tindre els emissors, sinó els receptors dels missatges.
