«A veure, Alonso», em deia agafant-me en un apart o interrompent la conversa distesa que manteníem. Era l’únic que s’adreçava a mi pel meu cognom, ni tan sols a l’escola o a l’institut ho havia fet cap mestre o alumne. Sabia que darrere d’aquestes tres paraules sempre venia alguna proposta, l’edició d’un llibre, la publicació d’un article, la presentació d’una antologia o d’un recital poètic que de cap manera podria deixar de passar per alt. Jo somreia amb una certa resignació pensant que ja m’havia tornat a enganxar Alpera.
Lluís no sempre demanava per a ell, sovint ho feia per a algun autor de les comarques del sud del país al qual calia publicar un llibre de poesia per una raó o altra. Lluís sabia convéncer-me. Ara, no era d’aquells que t’encolomen un llibre i després ja t’apanyaràs, i jo era conscient que donaria suport al projecte fins al final. Era un agitador cultural nat. Un ciutadà profundament preocupat pel futur de la llengua i pel seu conreu literari a les comarques d’Alacant.
No he estat mai alumne del professor Lluís Alpera i Leiva. He estat lector constant de la seua obra poètica, ressenyista i editor d’algun dels seus llibres, com ara El nou rapte d’Europa o l’antologia bilingüe Taronja de cel de novembre/Laranxa de ceo de novembro.
El vaig conéixer en una trobada d’escriptors d’aquelles que organitzava Eliseu Climent. Lluís era un home alegre, comunicatiu, bon conversador, defensor infatigable de la seua obra. Estimat per tots aquells que havien estat els seus alumnes.
A Prada de Conflent, junt amb Ferran Garcia-Oliver, vaig tindre l’oportunitat de recitar amb Lluís alguns poemes de Vicent Andrés Estellés. Ell tenia una manera molt personal d’entonar la poesia. Tanque els ulls i escolte en la foscor la seu veu «Ens vàrem perdre el Fièsole a Florència».
He coincidit amb Alpera en un fum d’activitats literàries durant aquests més de trenta anys de coneixença; la darrera fou la Trobada d’Escriptors de l’Horta celebrada fa unes setmanes a Catarroja. Recorde un encontre d’escriptors a Sagunt, caminàvem en grup darrere de l’incansable Manuel Civera, seguint les petjades dels jueus de Morvedre. Alpera es va fatigar costera amunt per la muntanya del castell i em va demanar que li oferira el meu braç. Deixàrem enrere el teatre romà i baixàrem pels carrers empinats del casc antic fins al restaurant com dos vells compares. Aquell dia, per primera vegada, vaig ser conscient dels límits de l’home fort, tenaç i resistent.
Lluís Alpera era, vull pensar que encara ho és, una d’aquelles baules que unixen les dues grans ciutats del nostre petit país, víctimes de tants desencontres, València i Alacant. Dues ciutats que apareixen constantment en la seua obra. Per una banda, la València marinera del Cabanyal que el va veure nàixer i créixer i, per l’altra, Alacant, que el va acollir en tornar dels Estats Units.
Lluís ha estat un home inquiet que fins al darrer moment ha participat en tota mena d’activitats, presentant ací i allà els darrers mesos la seua obra completa Ulisses i la mar dels Sargassos (Poesia 1963-2017), o l’últim llibre de poesia de qui ha estat sens dubte el seu millor deixeble i bon amic, Lluís Ferri, Escrit sobre les dunes (2018).
El món mediterrani, la seua llum, els seus colors, els seus sabors i els seus mites eren una constant en l’obra poètica d’Alpera, eixa Ítaca estimada i desitjada.
He passat moltes hores parlant amb ell per telèfon. En una ocasió em va arribar a cridar perquè li explicara detalladament com s’enviava un document adjunt per correu electrònic, petites coses que m’emprenyaven i que ara trobaré a faltar. Tinc la sensació que ha mort algú de la família, el tiet Lluís del Cabanyal, el fill de la pescadora. Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels.
