Abans d’anar-se’n a l’altre barri per segona vegada, perquè Jesucrist el va ressuscitar la primera volta que va morir, Llàtzer va estar molt malalt: la pell li queia a trossos i la poca que li quedava la tenia plena de pústules que li supuraven i li casaven uns dolors terribles que només les llepades del seu gos alleugerien, animalet.
Les males llengües de l’època murmuraven que Llàtzer, germà de Marta i Magdalena, era cunyat de Jesucrist i els descreguts opinen que és ben possible que el feren sant per això, perquè era de la família. El cas és que tal dia com hui celebrem sant Llàtzer i, si és cert que els humans estem fets a semblança de Déu, el cel deu funcionar com qualsevol institució humana: cau pel seu pes que Llàtzer devia ser un cunyat impertinent, dels que tot ho saben, tot ho compren millor i més barat, tot ho han vist abans i tot ho han fet abans, fins i tot ressuscitar. Per això, quan Jesucrist –que també és el Pare Etern i l’Esperit Sant– va repartir els patronatges, a sant Llàtzer, que ja era el patró dels malalts de lepra, li van tocar els gossos.
També és veritat que, per experiència, sant Llàtzer hauria pogut ser patró dels franquistes, dels blavers coents, dels especuladors immobiliaris, dels analfabets funcionals i, en general, de tots els cadàvers que han ressuscitat; però li tocaren els malalts de lepra i els gossos.
Abans, als afores de qualsevol ciutat important, hi havia un hospital, conegut amb el nom de llatzaret per raons evidents, on els malalts sospitosos de patir alguna malaltia infecciosa havien de passar una quarantena abans de poder circular lliurement pels carrers.
Per cert que, en els nostres dies, això de circular lliurement pels carrers també té molt a veure amb sant Llàtzer, patró dels gossos i, d’alguna manera, responsable de l’epidèmia canina que ens afecta. Perquè això dels gossos s’ha convertit en un problema cívic que s’hauria de resoldre d’alguna forma.
Sense posar en dubte la responsabilitat de les persones que tenen gossos i es comporten amb civisme, no es pot negar que, des de fa uns anys, és difícil passejar pels nostres carres, les nostres voreres o els parcs on juguen els nostres fills i els nostres néts, sense veure ara i adés una bona merda de gos. A més, els orins corrosius dels animalets fan malbé portes, bústies, fanals, papereres, bancs i molts altres bens públics i privats, sense oblidar la tabarra que donen quan els propietaris els deixen sols a casa i els animals lladren, udolen i es lamenten durant hores i hores…
Des del meu punt de vista, l’eclosió canina que patim és una conseqüència de la falta d’afecte entre els humans, cada dia més individualistes, més egoistes, més tancats, menys disposats a assumir responsabilitats i a adquirir compromisos: un gos no demana explicacions, no discrepa, no respon amb una impertinència quan no està d’acord amb nosaltres i diuen que fa companyia. Però és molt trist que tantes persones confonguen la fidelitat canina amb l’afecte o, pitjor encara, amb l’amor, i que els veïns paguem, a tant per barba, les seues carències.
