No falta molt per arribar a Cala Reale, on hi ha l’edifici que acollia els Savoia quan visitaven el llatzeret i que ara acull els turistes que mengen entrepans, beuen cervesa, van al lavabo i fumen una cigarreta abans de continuar la ruta cap a Cala d’Oliva. Jo m’ature un poc abans, a la platja de l’Ossari, faré un mos i recordaré totes les vegades que m’he banyat en aquesta aigua. Darrere meu els ossos dels presoners de guerra austrohongaresos em fan companyia. La mar i la terra, aquesta barreja d’olor mediterrània que trobes a faltar quan ets lluny, l’absència de presència humana, ara que els trenets i els Land-Rover carregats de turistes ja han passat de llarg. Només un ase que pastura tranquil a prop de la bicicleta.
Segur que els deuen haver explicat, als turistes, que a Tumbarino hi havia els condemnats per pedofília. Lluny dels altres presoners, amb la intenció de protegir-los. A ells, autors de crims execrables. Mentre hi passava, però, i sabent que m’aturaria ací, només veia, allà baix, les tendes dels presoners de guerra que arribaren a l’illa el desembre de 1915.
L’exèrcit serbi, en retirada, arrossegava pels Balcans setanta mil presoners de guerra de l’Imperi Austrohongarés cap a la ciutat de Vlorë. Allà, els acolliria l’exèrcit italià que havia d’encarregar-se de dur els presoners cap a l’Asinara, llatzeret internacional des del 1885. D’aquells homes que van salvar-se de les batalles, en moriren quaranta mil durant la llarga marxa. Moltíssims van caure morts de fam, malalts de tifus i còlera i durant la travessia cap a l’Asinara el mar va anar omplint-se de cossos. Pot el turista imaginar què significa el mestral que bufa fort els mesos d’hivern? Què va significar acollir en dos mesos quasi trenta mil persones? Llavar-los, desinfectar-los, vestir-los, donar-los menjar, donar-los aigua…
Les dures condicions de les batalles que havien deixat enrere, el camí fins a Vlorë, els vaixells atapeïts d’homes, i el còlera, que va fer estralls. Set mil homes que moriren cagant-se damunt, literalment. Diuen que alguns, per la vergonya o ves a saber què, buscaven refugi entre els matolls o les roques per intentar morir en soledat. Després, els companys, anaven a buscar-los i els amuntegaven en fosses comunes.
El juliol del 1916, els presoners que van superar l’estada, abandonaren l’illa, el 1936 el govern italià va construir l’ossari, recuperaren els ossos dels vora set mil morts, els llavaren i els col·locaren en vitrines. Calaveres i fèmurs que formen una espècie de mosaic intrigant. Calaveres anònimes que m’interroguen.
