M’ha fet gràcia i m’ha entristit alhora llegir les tribulacions de Toni Mollà al seu darrer llibre –el dietari Tot entra en el pes (Vincle)– a propòsit de la catalogació genèrica dels seus papers. Tal com ell mateix conta, va presentar “un aplec de proses híbrides a un premi literari d’assaig convocat per una institució oficial” sense cap èxit. Un dia, per casualitat, es va trobar un dels membres del jurat que, més seriós que un plat d’arròs, li va explicar que no li havien pogut donar el guardó “perquè no s’ajustava al gènere assagístic sinó que era un dietari”.
Personalment m’he fartat de demanar claredat i joc net –als premis i fora dels premis– a l’hora d’avaluar el gènere en aquesta subdesenvolupada cultura literària nostra. El resultat és més bé pobre, també cal dir-ho. El dissortat analfabet que feia de jurat en un premi “d’assaig” feia bé de no saber què és un dietari ni qui era Montaigne ni què vol dir Sursum corda. El problema no és ell. El problema són cent com ell que són els qui remenen les cireres en la literatura d’aquest país i que potser s’omplin la boca amb el nom de Joan Fuster sense haver-se pres la molèstia de llegir-ne cap pàgina més enllà d’aquest subproducte penós anomenat Nosaltres els valencians (el llibre de Fuster que Fuster més menystenia).
Em solidaritze, doncs, amb les tribulacions de Mollà. Que no acaben ací, per cert. Més endavant, al seu text, es veu en l’obligació de recordar-nos per què va deixar de ser professor universitari. De nou m’hi veig reflectit com en un espill. Escriu Mollà: “Si alguna cosa he aprés en la institució universitària és que la meritocràcia no existeix (…). Les cartes estan marcades. Els aprenents, professors associats o ajudants es debaten entre acceptar el joc i menjar-se’n les molles o trencar la baralla i anar-se’n a casa a escriure dietaris i articles de futbol”.
Amb experiència a l’exigent universitat americana, Mollà no s’està de recordar com allí “l’assaig ho és tot”, és a dir, aquella escriptura antítesi “de la conceptualització fòssil del mètode”, “una forma literària oberta de contorns permeables –antidogmàtica i heterodoxa-, un work in progress, una forma de coneixement que canvia durant el mateix procés d’indagació”.
Inútil explicar tot açò a l’establishment acadèmic valencià. Feliços en la seua ignorància, no s’adonen que la vitalitat d’una literatura s’avalua precisament amb el pes que hi ocupa el gènere assagístic. A les lletres anglosaxones o francòfones, deté un lloc d’honor. A les nostres, a pesar que tothom mastega sovint els noms de Fuster i Pla amb gran perill de la dentadura postissa, l’assaig genuí és rebutjat als premis “d’Assaig”…
¿Fuster? Sí, ja sabeu: aquell tipus estrafolari que es va inventar la nostra literatura moderna i el propi País Valencià i que no guanyaria mai el premi que, a València, porta el seu nom…
Tot entra en el pes (en llatí, el terme assaig volia dir en origen “mesurar un pes”) comença quan Toni Mollà té 50 anys i acaba quan en fa 60. Entremig, la sotsobra paorosa de RTVV, el lloc on aquest sociòleg es guanyava la vida… “Guanyar-se la vida”, quina expressió més curiosa…
La lliçó d’aquest dietari –de tots els dietaris, potser– és que la vida no es guanya mai, sempre es perd. I d’aquí la ferotge i escruixidora necessitat de l’escriptura.
