Amb les sabates Camper sempre he tingut una relació d’amor-odi. N’he admirat sempre el disseny, la comoditat, la bellesa i durabilitat de la pell. És per això que sempre he odiat haver-les de llançar quan la sola ha acabat tallant-se o desfent-se mentre la pell encara podria haver-me regalat un parell d’anys més de sabates més aviat noves. És per això que abans de desembutxacar més de cent cinquanta euros he decidit portar-les a Emilio.
Baixe pel carrer del Quarter, gire pel carrer del Bisbe i baixe cap a la mar per la davallada de Ricciu. Tombe per via Doria i m’adone que no recorde on té l’obrador el sabater. Faig tot el carrer cap amunt, torne una altra vegada al carrer del Quarter, m’ature davant de la plaça Sventramento, mire el rellotge i constate que és massa d’hora, que potser cal passar pel sabater un poc més tard.
Decidisc que no em calen presses, que aquesta mitja hora ha de ser meua i només meua, que intentaré perdre’m pel centre de l’Alguer, com la primera vegada que hi vaig arribar, d’estiu, ara deu fer vint anys. En algunes placetes ja han desaparegut les taules i les cadires on fins fa poc s’asseien a poqueta nit turistes rossos, de pell encesa i panxa abundant. Placetes que són l’extensió del restaurant que ofereix al visitant italià de pell morena i lluenta la cuina de la mar i vi blanc.
M’agradaria, ara, compartir aquesta mitja hora amb Marcel Farinelli o Raffaele Sari Bozzolo, que m’explicaren com va anar el bombardeig del 17 del maig del 43. Dies abans d’aquella fatídica nit, Michelangelo, Antonio, Giovanni, Santino, Giuseppe i Pasquale van ser assassinats per l’aviació aliada mentre recollien les nanses. Després, la remor dels Wicker Wellington, la caiguda massiva de bombes contra la població civil, el foc, el fum, la pols, els crits dels que no havien fugit al camp. Va acabar la guerra i va arribar la fam, la misèria, la impossibilitat de reconstruir les més de 500 cases destruïdes. També va arribar l’oblit i d’aquelles cases, en gran part de gent pobra, se n’han fet placetes.
Mentre vaig rumiant sobre aquests fets observe les parets de les cases, les portes i les finestres de les plantes baixes i, sense adonar-me’n, faig cap a la plaça de la Juharia. Els jueus, odiats, perseguits, usats per alliberar la ràbia de les masses. Com devien ser els jueus que vivien a l’Alguer? Sense el Decret de l’Alhambra haurien continuat vivint a ací? Haurien mantingut l’alguerés com a llengua? I després de les lleis racials del feixisme italià, els hauria passat el mateix que als habitants jueus de l’illa de Rodes? Hi hauria hagut un Sami Modiano alguerés encabit en una nau de transport de bestiar? Hi hauria hagut en aquella pila de sabates a Auschwitz les sabates d’un jueu alguerés?
