El darrer any a la Universitat de València ha estat farcit de primeres vegades, de canvis. La setmana passada mateixa fou la primera vegada que em suspenien les classes per pluja, vaja! També ha estat la primera vegada que votava en les eleccions a representants estudiantils i després a rectorat. I eixí Mavi Mestre, la primera dona rectora a la UV. I la seua principal basa era eixa, ser la primera. I quan guanyà, els mitjans se’n feren ressò d’això: que era la primera. I no em malinterpreteu; que Mavi Mestre siga la primera rectora en 2018 és un bon argument contra aqueixos matussers optimistes, perquè clar, “ara les dones podem anar a la universitat i abans no”. És curiós, però, que hi haja una dona al poder i en Consell de Govern es decidisca nomenar doctor ‘honoris causa’ Juan Roig, entre altres quatre distingits. Tots homes, clar. I no és només que siga home, –ja que ens posem, no hauria estat malament premiar una dona–. És que els motius d’aquest reconeixement són el compromís, la responsabilitat i l’èxit del seu model empresarial. En un comunicat, la CGT-PV Secció UV, el Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) i el col·lectiu InDocentia s’han preguntat per les crítiques que té Mercadona per acomiadaments improcedents. Polítiques antisindicals. Pressió desmesurada a treballadors i proveïdors. Assetjament! Tot açò es va contemplar quan es decidí el reconeixement?
Aquest nomenament no és símbol només de la manca d’igualtat de gènere a la universitat, també ho és de la mercantilització de l’ensenyament. Però no convertirem Mestre en el boc expiatori d’aquesta columna. Perquè no ho és. Un boc expiatori fàcil és la LOU, la Llei Orgànica d’Universitats. I és graciosa la similitud que té aquest acrònim amb el nom de la deïtat suprema cristiana. Tots dos mots són una consonant acompanyada de dues vocals. Totes dues paraules tenen una sonoritat quasi idèntica. Imagineu Willy Toledo cagant-se en la LOU? De segur que molts estudiants ho han fet. LOU, dit en veu alta i repetidament també recorda a law, en anglès. Una llei. La law suprema, la llei intocable. La LOU, un ens omnipotent al qual podem apel·lar per defecar-nos o maleir-lo cada vegada que trobem una tara en el nostre imperfecte sistema universitari. Però la LOU ni ha existit des del principi dels temps ni és intocable. Fa poc el govern espanyol anuncià que treballaria per introduir-hi modificacions. Hauran estrafet la universitat entre la LOU, el Pla Bolonya i altres mandats polítics?
La universitat hauria de ser –si no ho és– un centre de saber, un nucli d’innovació, de reflexió, d’investigació independent. Romantitzem-ho, si així ho preferiu: la universitat hauria de ser el temple sagrat d’una societat crítica. Tanmateix, amb actuacions com la del reconeixement a Juan Roig, els màsters fraudulents de la Rey Juan Carlos o fins i tot la precarització dels associats, la universitat sembla més un tràmit. Sabeu aqueixos pals a tall de barrera que giren per deixar-te entrar al camp de futbol del Llevant? És un mecanisme senzill: fregues el passe del club pel lector del codi de barres i els pals de ferro giren sobre ells mateixos per deixar-te passar. Un torn. A una societat on la universitat està subjecta a interessos forans per part dels camps econòmic i polític, els diners són el passe que llegeix el lector del torn. I els títols, meres barres de ferro que s’activen per deixar-te accedir al mercat laboral. I és trist, i fred, com les barres de ferro.
