En les últimes setmanes he assistit horroritzat –com tants– a les notícies que anaven explicant la misteriosa desaparició del periodista saudita Jamal Khashoggi al consulat del seu país a Istambul. Ja no hi ha cap dubte que Khashoggi va trobar una mort horrible a mans d’una colla d’agents secrets al servei de la satrapia petroliera, salvatgement esquarterat per l’únic delicte d’exercir la llibertat d’expressió.
És molt interessant, en aquest sentit, llegit l’últim article que el periodista va enviar al mitjà on col·laborava regularment, The Washington Post. Aquesta peça va ser publicada pòstumament per l’editora d’opinió del Post, Karen Attiah, i la podeu llegir en anglés en línia, sota el títol: ‘What the Arab world needs most is free expression’.
Per a un lector occidental, el que hi diu Khashoggi és d’una innocència palmària, un lloc comú amb què qualsevol, de qualsevol ideologia, està d’acord. Però en certs països, escriure segons quines coses et fa merèixer una condemna a mort…
L’article comença així: “Feia una ullada fa poc a Internet a l’informe de 2018 Llibertat al món, publicat per Freedom House, i em vaig adonar d’una cosa molt greu. Al món àrab només hi ha un país que haja sigut classificat com a lliure. Aquesta nació és Tunísia. Jordània, el Marroc i Kuwait hi ocupen la segona posició, amb la classificació de parcialment lliures. La resta de països del món àrab hi apareixen classificats com a no lliures”.
Els qui van posar les esperances que l’anomenada “primavera àrab” suposara un corrent de llibertat per al Magrib i tot l’univers arabòfon estan de nou de dol. Khashoggi és només un trist símptoma. Arreu del món –fora de la fortalesa europa i de l’oasi d’Amèrica del Nord– els periodistes són perseguits, torturats i assassinats impunement, perquè el que més odia un autòcrata és algú que li recorde el que és. Arreu del món la llibertat d’expressió és només un somni –com qualsevol altra llibertat– i faríem bé de no oblidar-ho mentre seiem còmodament a les nostres butaques davant al tele i fem cara de fàstic quan sentim el que li van fer a Khashoggi en aquest consolat carnisser.
No tinc el títol de periodista, però escric als diaris des de fa més de trenta anys –és la primera professió que vaig exercir– i, en aquest lapse de temps, he acumulat algunes anècdotes saboroses relacionades amb els límits de la llibertat d’expressió. És la llibertat que menys agrada els poderosos. És la llibertat que resumeix totes les altres, i per això sempre és la més maltractada. No m’he vist mai, però, en un tràngol com el que ha acabat amb la vida de Jamal Khashoggi i supose que he de donar gràcies per viure en un continent on la civilització no és només un nom. Per això em sent especialment solidari amb totes les víctimes de la llibertat de paraula en un món convuls i sòrdid, on les forces del mal fan i desfan a plaer.
Khashoggi mereix un poc més que un simple rictus contrariat per part nostra previ a la migdiada. No pregunteu per qui toquen les campanes. Toquen per tots i cadascun de nosaltres.
