Quan els cicles agrícoles regien la vida dels pobles, la tardor era l’època de sembrar les faves i, encara que la dita ens recorda que “Pel Pilar, faves a sembrar”, al nostre territori hi havia la creença que tal dia com hui, si el temps acompanyava, era el millor de tot l’any per a fer-ho.
Les faves –que foren menjar de pobres en els mals temps, i són, encara ara, menjar d’animals en molts pobles de la Mediterrània– són un llegum resistent, capaç de rebrotar després d’una gelada i, potser per això, han tingut sempre un caràcter màgic. Ara sabem que són diürètiques i antiinflamatòries, riques en ferro i en vitamines del grup B, reguladores del sucre, el colesterol i la pressió arterial i, sobretot, delicioses si sabem com preparar-les.
El conreu de les faves és més antic que les civilitzacions perquè se n’han trobat en palafits neolítics de fa més de cinc mil anys. Eren sagrades per als egipcis, que creien que amagaven les ànimes de les persones difuntes. Els grecs les utilitzaven per a votar en la seua particular democràcia, perquè representaven opcions diferents, segons el color de la pell. Una llegenda assegura que Pitàgores temia tant la mala influència de les faves que una volta, fugint d’uns enemics que el perseguien amb molt males intencions, va preferir que el mataren que no travessar un camp de faves que l’hauria salvat… Els romans també tenien una relació curiosa amb les faves i quan celebraven les saturnals, unes festes que unien menjar, religió i sexe, el rei de la festa era obsequiat amb una fava seca, símbol de la seua autoritat.
Durant l’Edat Mitjana, la falta de blat va ser pal·liada sovint amb farina de faves, encara que per aquell temps tenien fama de ser un aliment perillós per al cos i l’ànima, perquè eren considerades afrodisíaques, fins al punt que sant Geroni les va prohibir als convents de monges, per a evitar que els causaren “pessigolles genitals”.
Al País Valencià, foren i són encara famoses les faves de Mutxamel, encara que se’n feien pràcticament a tots els horts dels nostres pobles i per això són presents en moltes expressions, refranys i frases fetes: traure favetes de l’olla, clavar fava, ser faves comptades, ser un fava o, potser com una reminiscència de les antigues creences medievals, aquell refrany que ens recorda “la fava, la figa la fot”.
La senyora Joana, iaia del meu amic Pasqual, encara recordava, als últims anys del segle passat, que la nit de Sant Joan les xiques del Perelló practicaven un ritual mig màgic i molt innocent relacionat amb les faves. Abans de gitar-se aquella nit màgica, posaven tres faves sota el coixí: una pelada del tot, l’altra mig pelada i una tercera amb tota la pell. L’endemà de matí, en despertar-se, n’agafaven una que els diria com seria l’home amb qui s’havien de casar. La pelada volia dir que seria més pobre que una rata, la mig pelada que seria de classe mitjana i la que conservava tota la pell, que seria ric.
Ara, un fet indubtable és que si volem traure el millor partit possible de la fava, no ha de ser molla i tendra al tacte, sinó que ha d’estar erta i ben dura…
