Uns quants segles abans que Freud proposara una interpretació dels somnis més imaginativa que científica, l’encarregada d’explicar-ne el significat, de propiciar els somnis agradables i d’evitar els malsons era santa Teresa, una festivitat que commemorem tal dia com hui, pels canvis que va causar la implantació del calendari gregorià, encara que en realitat va morir el 5 d’octubre de 1582.
Des d’aquell temps remot, la ciència ha demostrat, aproximadament, que els somnis són capaços de regenerar-nos la memòria i de facilitar-nos l’adaptació als canvis que poden causar-nos malestar, com ara la decadència del propi cos, la força implacable dels fenòmens naturals o les normes que hem de respectar per a poder viure en societat.
Per això, instintivament, els humans hem cregut sempre que els somnis tenen una influència directa sobre les nostres vides, que ens poden ajudar a millorar, a resoldre conflictes i, fins i tot, a endevinar el futur o, almenys, a veure’l vindre.
Els nostres avantpassats, a més de confiar en les gestions sobrenaturals de santa Teresa, practicaven alguns costums i rituals per tindre bons somnis, recordar-los, contar-los a les dones expertes en oniromància o interpretació dels somnis i traure’n conseqüències.
Sopar olives i encisam, com fan ara moltes persones, per obligació o per devoció, facilitava el record dels somnis, sobretot si hi havia lluna plena i, abans de gitar-se, deixaven les sabates o les espardenyes al capçal del llit. Encara que ja sabien que, en els somnis, hi ha patrons que es repeteixen, consideraven que el significat canviava segons el dia de la setmana i estaven convençuts que els millors somnis els tenien dijous.
En general, tant els antics com els deixebles o els detractors de Freud solen estar d’acord que les emocions que experimentem durant els somnis són més negatives que positives: ansietat, por de fer tard a una cita important, temor de caure al buit, vergonya en trobar-nos nus en un espai públic, desconcert en perdre’ns en un lloc desconegut…
En definitiva, els somnis són una projecció de la nostra vida més elemental, dels instints que ens recorden la necessitat d’alimentar-nos, de protegir-nos contra la violència de l’ambient, d’oblidar la certesa de la mort, de procurar la preservació de l’espècie i de procurar-nos una miqueta de plaer i de felicitat.
Crec que era natural, per tant, que les persones consideraren santa Teresa una bona mediadora en assumptes onírics perquè, al cap i a la fi, ella parlava amb els àngels i els sants, viatjava al cel, a l’infern o el purgatori –com fem cada dia tots nosaltres segons el nostre estat d’ànim–, tenia facilitat de paraula –que és una virtut molt eficaç per a fer-se entendre– i no cobrava les consultes, com fan ara els psicoanalistes.
Considere que, de la mateixa forma, els qui tenim la sort de compartir les nostres vides amb una Teresa, com és el meu cas, estem molt ben acompanyats, tant durant els somnis com durant la vigília i per això ens hem de sentir satisfets i agraïts, tant tal dia com hui, quan celebrem la seua onomàstica, com tots els altres dies de l’any, quan els revolts de l’existència ens porten a l’infern i necessitem consol; al purgatori i necessitem un nou impuls per a regenerar-nos, o a un paradís efímer però bellíssim quan el compartim.
