No diríeu mai que jo, una dona de lletres pures –i impures– escriuria una columna sobre el que podria ser una equació matemàtica, eh? Doncs teniu raó: no ho faré perquè el que a mi m’interessa és la literatura en la seua vessant més social, socialitzadora i pràctica: la lectura. I sí: estic fermament convençuda que la lectura és útil i pràctica. Hi ha res més útil i més profitosa que divertir-se, conversar, formar persones de pensament crític i contribuir a fer la vida dels altres un poc més amable? Doncs, en aquest sentit, la meua operació matemàtica, 28-1= Set i mig, és pura literatura. Lectura de la bona, de la que és compartida, comentada i disfrutada en grup. Literatura que fa amics i fa país.
Explique tot això perquè ara fa just una setmana fèiem el primer club de lectura d’aquest curs sota l’aixopluc de Libros 28, per quart any consecutiu. Hi faltava el nostre tertulià més singular, el que mai no “feia els deures”, però sempre volia opinar i, malgrat que de vegades no acabava de llegir els llibres, hem de reconèixer que ens regalava reflexions encertades i interessants. Va morir el 12 d’agost, però allà, a la llibreria, al voltant de la taula del cafè hi havia la seua cadira buida mentre conversàvem sobre el primer recull de relats de Clara Queraltó, El que pensen els altres. Passàvem una vesprada agradable, com sempre. Parlàrem del llibre, òbviament, i un poc d’açò i d’allò, de les vacances, dels fills, dels nets, potser alguna opinió breu sobre política… I de sobte: silenci. Tots el teníem al cap d’una manera o d’una altra, el tertulià absent. Jo pensava en la vesprada que vessà tota l’orxata sobre la taula volent-la servir amb elegància, i les mans no em donaven l’abast per empomar el granissat mentre em moria de riure; algú altre devia recordar aquella frase de “no m’he llegit el llibre, només vinc per l’aire condicionat”, i a continuació aquella rialla seua eixordadora; o aquella altra de “jo la història la veig com una pel·lícula. M’explique…”. En aquell silenci breu, Rosa, la llibrera amfitriona, amb la mirada distreta, es va recolzar un instant sobre la cadira buida. Devia recordar aquelles altres paraules que deia ell abans d’eixir de la llibreria en acabar-se el club: “Moltes gràcies, Rosa. Molt amable”. Ismael. El nom el pronuncia Cèlia Ibáñez, la nostra tertuliana més il·lustre, una altra llibrera de casta. “Jo el vaig conèixer de sagal, quan venia per la llibreria.” Es refereix a la mítica llibreria –almenys per als alacantins– Set i Mig, que també acollia reunions com les nostres, però en temps molt menys favorables encara.
Entre Set i Mig i Libros 28, el nostre tertulià absent va viure 50 anys de lectures que es van convertir en reflexions i ensenyaments que ens va regalar a tots a través dels seus escrits. Un home que escriu és un home que llig. Veges tu, això que acabe dir podria haver sigut el títol d’aquesta columna. Un home que escriu. Tanmateix, aquestes paraules no el volen homenatjar a ell. Aquestes línies d’avui –no em cansaré de dir-ho– són un agraïment a totes aquelles llibreries que al llarg dels anys han sostingut la nostra cultura a tota costa, fins i tot quan no els quadraven les xifres i no ens encaixava la caixa. Un homenatge a tots aquells llibrers i llibreres que han acollit les nostres solituds i les nostres inquietuds i que ens han esperonat a llegir més, a pensar més, a escriure més, per atorgar-li utilitat a la vida i fer-la, com dic, una mica més amable. Gràcies, gràcies, gràcies.
