El dia 24 de setembre de 1817 va nàixer a Navia, un poblet d’Astúries, un precursor: un home que, ara mateix, a pesar que ja han passat més de dos segles, encarnaria perfectament la figura de l’intel·lectual mediocre que, a base de llepar culs, és capaç de fer una respectable carrera política i de viure molt bé sense fer-ne un brot. Es tracta de Ramón Pérez, que primer volgué ser jesuïta i després metge però, finalment, va decidir dedicar-se a la literatura. Va refusar el primer cognom de son pare, adoptà el segon, que era molt més eufònic, li va fotre una d’enmig, es va establir a Madrid, que és on calia anar per a “medrar”, i va passar als llibres de text franquistes amb el nom de Ramón de Campoamor.
Encara que a l’enciclopèdia Álvarez i als altres manuals escolars d’aquells temps foscos, el poema que més es reproduïa era la història d’un gaiter de Gijón que havia d’anar a tocar a un ball en acabant de soterrar sa mare, Campoamor es va obrir les portes de la glòria amb una Oda a la Reina Gobernadora, restauradora de las libertades patrias, que va agradar molt a Isabel II i els seus incondicionals.
A partir d’aquell moment, l’eximi poeta va ser recompensat amb càrrecs ben pagats que li donaven poca faena i pocs maldecaps. Va ser governador civil de la província de Castelló, primer, i després d’Alacant, on va conéixer la dona que es va convertir en la seua esposa i que també tenia un bon passar. Finalment, va exercir el mateix càrrec a la província de València, des de 1851 a 1854. Després, el matrimoni tornà a Madrid i, al cap de poc, Campoamor va ser proclamat membre de la Real Academia Española de la Lengua, per versos tan preciosos com:
Con tu ausencia y veinte reales
un duro mi pecho gana,
así calcula sus males
nuestra condición humana
Durant els quatre anys que Campoamor va exercir de governador civil de València passaren coses importants: Foucault i el seu pèndol demostraren la rotació de la Terra, Melville va publicar Moby Dick, s’implantà a quasi tot el món el sistema mètric decimal, va esclatar la comuna de París i es van inaugurar les obres del canal que havia d’unir Sueca amb l’Albufera. Aquell dia, el governador civil de València va visitar la vila i, acompanyat de les autoritats locals i de representants del clero, va dinar, hem de suposar que bé, a la Muntanyeta dels Sants.
Després de dinar, a l’hora dels discursos i els brindis, Campoamor va alçar el got i recità un bell verset premonitori: Tanto esta canal se hará, como este vaso se romperá, va dir. Tirà el got cap arrere i la casualitat va voler que caiguera sobre unes herbes, sense trencar-se, de manera que encara estem esperant la construcció d’aquell canal, navegable, que havia d’unir Sueca i l’Albufera.
Aquell mateix any, el poeta del bigot ample i les patilles frondoses deixà València amb la mateixa indiferència amb què havia acceptat el càrrec de governador i se’n va anar a Madrid, tan feliç. Al seu costat, els mediocres amb màsters, tesis, llicenciatures sospitoses i tendència a airejar notícies falses en les xarxes socials semblen uns aficionats, encara que, com va dir ell mateix: En este mundo traidor nada hay verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira.
