Interessant i instructiu l’espectacle que ha donat –i encara dóna- la nostra classe política en el tema dels currículums –o curricula, en bon llatí– màsters, tesis i altres artefactes acadèmics. Alguns han trobat en aquesta pedra del camí el final de la seua carrera. D’altres malden per demostrar que no els han regalat res o que saben com se cita un autor en un treball de doctorat. Pedro Sánchez, pel que sembla, se n’ha sortit prou bé; m’agradaria conèixer, a tot açò, el contingut dels treballs parcials de Pablo Casado, segur que ens depararia grans i hilarants moments.
En realitat, el president del PP està a punt de caramel: si el Suprem l’imputa, ho tindrà molt difícil per a no dimitir. Seguirà així l’estela de Cristina Cifuentes i Carmen Montón.
És obvi que els polítics no tenen temps per dedicar-se en profunditat a les qüestions acadèmiques i per això passa el que passa. Però si alguna instància queda retratada en tot açò és precisament la nostra estimada universitat. Tots els qui hem passat pel tràngol de fer una tesi doctoral coneixem de sobra exemples de companys a qui els han donat el cum laude de calbot (tranquils: no diré noms). Una dada serà suficient per revelar la magnitud del problema: el 80% dels qui presenten una tesi obtenen la màxima qualificació. Però, de veritat hi ha tanta excel·lència entre el professorat universitari? La resposta és curta i trista: no.
No sé ara, però en el temps en què jo vaig fer la meua carrera universitària vaig aprendre de seguida que només hi havia un parell o tres de professors de qui es podia aprendre realment alguna cosa. La resta eren el farcit d’un pastís colossal fet de mediocritats i tu ja m’entens.
Plagi? Com els ensenye als meus alumnes de Batxillerat, internet és un gran oceà on podem pescar gratis, però si no identifiquem el lloc exacte d’on hem tret aquell superb llobarro tindrem problemes. Tan difícil és revelar l’autoria i la localització d’una font? Tan rar és usar unes cometes per deixar clar que la frase en qüestió no és nostra?
Aquestes coses s’aprenen a l’escola, així que no estaria de més que alguns dels nostres polítics tornaren a l’institut. Potser estaven massa ocupats fent política per adonar-se que el plagi o la falsificació del currículum és el grau zero de la corrupció. Com diria el meu admirat Thomas de Quincy, es comença robant milions d’euros i s’acaba, sense cap consideració, apropiant-se de la pàgina d’un llibre d’altri…
O tempora, o mores.
