Hi ha un vagabund a Paris que t’obre la porta del metro si de cas t’equivoques i intentes entrar per una sortida en comptes d’una entrada. Hi ha un fotògraf que fa posar un jove en calçotets en un racó d’un parc. Una dona que pidola al carrer amb un cartell en quatre idiomes. Una vella molt baixeta i geperuda que aprofita la seua escasa alçada per passar per sota del torn de l’entrada del metro i estalviar-se el preu del bitllet. Joves que aprofiten el mateix torn per entrenar-se en el salt i d’altres que practiquen amb els monopatins a la plaça de la República i a la plaça de la Bastilla i segurament a moltes places més. Hi ha rius de gent que s’escolen pels carrers que condueixen a la torre Eiffel. Hi ha músics ambulants, venedors ambulants, pintors ambulants… Vaig conèixer París amb setze o dèsset anys. Llegia Cortázar i Simone de Beauvoir i Colette i George Sand i, amb la imaginació, em veia a mi mateixa escrivint en algun cafè famós, com el Flore o el Dôme. D’aleshores ençà han passat molts anys i han passat moltes coses però finalment, avui, des de París, escric. Una ciutat són tantes coses! Les que veus, les que s’amaguen, les que t’han contat, les que has llegit, les que imagines… La gata de la casa on ens allotgem pren confiança i s’estira al sofà mentre jo acluque els ulls, prenys d’imatges dels quadres de Berthe Morisot, de Monet, de Manet, de Degas, de Van Gogh, del capvespre des del Sena, dels joves que ballen a la vora del riu, de Nôtre Dame i de la Sainte Chapelle, de l’hotelet on hi va viure Victor Hugo, de la tomba de Colette, de Marcel Proust i d’Oscar Wilde al cementeri de Pére Lachaise, dels núvols que hem contemplat estirats a l’herba del Parc des Buttes-Chaumont, de la magnífica baixada pel carrer de Belleville que anuncia de colp una altra ciutat. Una ciutat de pells marrons i pells negres i pells groguenques, de parets vestides de murals i de negocis amb aparadors estrambòtics, com aquell amb ratolins dissecats i vestits com persones. Escric des de París i em sent afortunada. Perquè he arribat, i perquè encara m’esperen tots els ponts que va creuar la maga de Cortázar, i la riba esquerra plena d’històries, i les llibreries i oh, là, là! Asseguda darrere de les venecianes de ferro típicament parisines, escolte el batec de la ciutat.
