La Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España va ser fundada formalment a Madrid, a finals de 1858, amb l’objectiu d’acostar la metròpoli a Europa, passant pel País Basc i, naturalment, per a donar beneficis als accionistes. Alguns anys abans, ja funcionava el ferrocarril de València al Grau i una altra línia que, primer, va arribar a Xàtiva i, després, va continuar cap a Almansa, amb la intenció d’arribar a Madrid.
Per aquell temps, Barcelona i València eren les ciutats més industrialitzades de la península, de manera que els inversors no tardaren a comprar els ferrocarrils valencians, propietat de la Sociedad de Ferrocarriles d’Almansa, València i Tarragona, promoguda i dirigida pel marqués de Campo, perquè ja s’havien fet, abans, amb una bona part dels ferrocarrils catalans.
L’any 1891, l’estació que hi havia molt a prop de l’actual ajuntament de València i totes les línies que en depenien ja eren propietat de la Norte i l’any 1907, quan ja es feia evident la necessitat d’una nova estació, començaren les obres de l’actual, que Demetri Ribes va inaugurar el dia 8 d’agost de 1917.
No resulta difícil imaginar com hauria anat la inauguració de l’estació si l’hagueren deixada en mans de Rita i Camps però aquell dia la festa va ser breu i modesta perquè ja feia dies que els obrers de la companyia mantenien un enfrontament amb els patrons, que havien acomiadat més de trenta treballadors i es negaven a readmetre’ls.
En agost, feia alguns mesos que la UGT, al principi amb la col·laboració incondicional de la CNT, estaven preparant una vaga general revolucionària, amb la intenció d’obligar el govern monàrquic del rei Alfonso XIII a convocar eleccions i a reformar la constitució per garantir als treballadors “el mínimo de condiciones de vida decorosas y de desarrollo de sus actividades emancipadoras”.
Els sindicalistes confiaven que comptarien amb el suport dels militars, descontents per la política d’austeritat salarial del govern, que es va mantenir neutral en la Primera Guerra Mundial però que no va saber evitar les conseqüències de la crisi. Hi havia una enorme inflació, els salaris eren insuficients, els llocs de treball escassejaven, hi havia necessitats alimentàries i de subministraments i, en resum, la classe social més nombrosa i menys afavorida, el proletariat, vivia pràcticament en la misèria.
Les esperances dels convocants es basaven en el fet que, uns mesos abans, a Rússia, l’exèrcit s’havia posat al costat del proletariat i així havia començat la revolució. Ni els representants de la UGT ni els de la CNT demanaven tant però les intrigues polítiques i la rivalitat sindical exigien unes negociacions llargues i tenses per arribar a un acord i convocar la vaga.
La lluita dels ferroviaris valencians, que ja havien començat la vaga pel seu compte, precipità la convocatòria i la vaga general revolucionària va començar tal dia com hui de l’any 1917, cinc dies després de la inauguració de l’estació del Nord.
L’exèrcit no sols no va fer costat als sindicats sinó que es va sentir amenaçat i actuà amb contundència contra els vaguistes. En cinc dies que va durar la mobilització, hi va haver 70 morts, 64 ferits i més dos mil obrers empresonats.
Després tot va tornar a la calma i, amb alts i baixos en la pau social, la història ens ha portat a la situació actual, molt diferent de la de fa un segle, perquè, ara mateix, a veure quin sindicat té la barra de convocar una vaga general en ple mes d’agost…
