La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) anul·lant articles clau del decret que regula l’ús del valencià a l’administració és un contratemps certament enutjós. Si alguna cosa ja deu tindre clara aquest govern és que les mesures a favor de la llengua toparan sempre amb l’escull del TSJCV. I, tanmateix, això pot ser una oportunitat per acabar apuntalant l’edifici legislatiu autòcton de manera insospitadament sòlida.
La Generalitat ja ha anunciat que recorrerà la decisió del TSJCV. És el primer pas en la bona direcció. La cosa hauria d’arribar al Suprem i, si amb el Suprem no és prou, al Tribunal Constitucional (TC). Els motius els explicaré ara.
Un dels articles anul·lats és aquell que facultava la nostra Generalitat per comunicar-se amb Catalunya i les Balears, administrativament, en el català comú. El Tribunal diu que això no pot ser, que hauria de ser en castellà i bla, bla, bla. Caldrà recordar ací la llarga i enverinada cursa judicial que van patir els Estatuts de la Universitat de València, on s’equiparava “valencià” i “català”. Al final, l’afer va acabar en el Constitucional, que, en una sentència demolidora (la 75/1997), va tancar el tema permetent a la UV definir acadèmicament el nom de la nostra llengua.
A mi em fa la sensació que, quan el TSJCV està negant de facto la unitat lingüística impedint a la Generalitat Valenciana comunicar-se en la llengua comuna amb catalans i illencs posa en safata un recurs a la superioritat. Una decisió del Suprem o del Constitucional, en aquest sentit, seria el colp de maça que hi fa falta.
Un altre tema seria com és possible que, després del reguitzell de sentències que han emanat de la 75/1997 del TC, el TSJCV encara jugue a fer com si el “valencià” fora una llengua exclusiva del País Valencià…
Quant a la resta de l’articulat ara derogat, no sé la sort que pot córrer en cas de recurs. Declarar el valencià llengua “destacada” pot xocar amb la jurisprudència del TC. Però ningú pot impedir, amb la legislació vigent en la mà, que la Generalitat promocione la seua llengua pròpia. Aquesta és la basa. I aquesta ha de ser la principal arma.
