Ara fa tres anys de la signatura de l’Acord del Botànic, que va dotar d’acta de naixement l’actual govern valencià. És un bon moment per avaluar els aconseguiments i els reptes de futur dels partits que el conformen: PSPV i Compromís, més Podem com a suport extern.
A un any de les pròximes eleccions autonòmiques, el bipartit governamental té com a factor més positiu haver oferit a la societat una etapa d’estabilitat, amb la reducció del deute heretat i uns indics del que seria la seua acció política amb uns mínims nivells de fair play. La lluita per un finançament just (que ho condiciona tot) ha topetat, insospitadament, amb un factor que no s’esperava: l’arribada dels socialistes a la Moncloa. Contra Rajoy, la petició en favor d’un sistema fiscal de justícia encallava en un enemic sòlid. Però, ara, Moncloa i Generalitat són del mateix color i Pedro Sánchez ja ha dit que la reforma del sistema haurà d’esperar temps millors. D’aquesta manera, el que guanya el PSPV per tindre un aliat ho perd per no poder fer-hi victimisme. Suma zero, aparentment. Compromís i Podem, per la seua banda, hi tenen una bona oportunitat per desmarcar-se i poder oferir un perfil propi.
Fa poc, un bon amic, empresari vila-realenc que proporciona regularment enquestes electorals als partits que li les demanen, em contava que, a data d’avui, el Botànic obtindria el 60% dels diputats a les Corts, i l’oposició de dreta (PP i Ciudadanos), l’altre 40%. L’excitació espanyolista dels últims mesos a compte de Catalunya, que en principi afavoria les expectatives dels d’Albert Rivera, no sembla haver afectat massa el País Valencià, doncs. És un avantatge decisiu. Falta saber com influiran entre els votants els casos de corrupció i irregularitats vàries detectats al camp de l’esquerra. Siga com siga, aconseguir governar en una segona legislatura seria crucial, perquè en aquest mandat exigu de quatre anys tot just s’ha pogut dedicar el temps a corregir el rumb catastròfic heretat d’Alberto Fabra i poca cosa més.
Quatre anys més reforçarien el gran canvi que s’està operant en àrees com l’Educació i la Sanitat, que són els emblemes d’una política progressista. Quatre anys més dotarien el País –sobretot si mentrimentres l’Estat amolla els diners que ens deu com a territori infrafinançat– d’instruments imprescindibles per tornar a igualar la renda al nivell estatal i fer visibles unes polítiques inaudites des de feia vint anys, després de la passada de la rotovàtor popular.
Comença, doncs, un any decisiu. El meu consell a les forces governamentals: no el malbarateu. Moltes esperances estan depositades en tots vosaltres!
