Deixeu-me que us conte una anècdota i un parell d’intimitats. Banalitats, tot plegat, però que fan pensar i repensar. Ara fa uns dies, estant a la terrassa d’un bar, ja que el temps comença a acompanyar, hi havia un senyor, ben passats els seixanta (es veia un home aparentment elegant), que no em treia els ulls de l’escot. He de reconèixer que sóc una dona voluminosa i, potser, de pitram desmesurat. La vida em va dotar en excés… Què hi farem! Cadascú és com és, i a mi tant em fa. El cas és que quan el cambrer s’apropà al senyor en qüestió per preguntar-li si “quería algo para picar”, l’home, sense apartar els ulls del meu canalillo demanà “unas canalillas… Ay! Perdona… cañaillas”. Oh! L’inconscient…
Mentre esperava la meua cervesa –no amague que m’agrada el bon beure i el bon menjar, com a molts i moltes– vaig mirar fixament i sense cap pudor l’individu –ell tampoc n’havia tingut a estacar en mi la seua mirada indiscreta–, que no sabia molt bé on fixar ara els ulls i no tenia prou mans per fer-se aire i baixar la congoixa d’haver estat enxampat en innocent pecadet de luxúria. Em moria de ganes de saber si aquell home s’havia plantejat que més enllà d’un escot generós hi havia una dona de jornades laborals de 12 hores, una persona dotada per la vida també amb una gran capacitat de treball, una senyora que manté sola tres fills, una dona que escriu. Segurament no. Em pregunte per què si les dones som tan vistoses per a alguns i per a algunes coses, en general som tan invisibles per a tot. Encara.
No sé si l’home del bar devia ser una persona avesada a llegir. El cas és que l’anècdota em portà al cap una conferència a la qual vaig dur les meues alumnes de la universitat el semestre passat: un escriptor jove, acabat d’estrenar amb un prometedor primer llibre. En ser preguntat pels seus referents literaris no va citar ni una sola dona. Ni una. Ni tan sols Mercè Rodoreda o Isabel-Clara Simó ni que fóra per pura inèrcia. I no és la primera vegada. En la conferència de clausura de la III Jornada LitCat, fa uns anys, un escriptor ben consolidat va caure en el mateix parany. Ni una dona entre les seues lectures. No ens lligen perquè no saben que existim o perquè no els interessem?
En la mateixa línia em topava fa uns dies amb la notícia de la XXIII Festa del Llibre de Muro. Celebrada a principis d’aquest mateix mes. Caram! Quina gran cosa: 23 edicions d’una festa de la literatura. La lectura sempre és motiu de goig i celebració –no cal dir-ho–, i més si és en la nostra llengua tal i com ens han pintat les estadístiques després de les fires del llibre de València i Alacant. Sempre és indici que caminem cap a una societat cada dia més normal. Més natural, però, només en una direcció: la lingüística. Perquè si mirem el programa de la festa en qüestió, des del punt de vista del gènere és totalment anormal: cinc grans figures de la literatura convidades al ball. Cap dona. Ni una. No ens conviden perquè no ens coneixen o perquè no els interessem?
Concloc amb la resposta que he obtingut en alguna ocasió quan he fet aquesta mateixa pregunta en petit comitè: “És que, dones, n’hi ha poques”. Mentida. Raquel Ricart, Anna Moner, Esperança Camps, Pepa Guardiola, Gràcia Jiménez, Isabel Canet, Mercè Climent, Teresa Broseta, Maria Jesús Bolta, Núria Cadenes, Isabel García Canet, Roser Furió, Dolors Pellicer, Teresa Muñoz, Mercè Viana, Teresa Pascual, Susanna Lliberós, Maria Josep Escrivà, Alba Fluixà, Gemma Miralles, Jéssica Fortuny, Àngels Gregori, Àngels Moreno… Aquestes en són només unes poques valencianes. Podem seguir amb algunes catalanes: Teresa Muñoz, Blanca Busquets, Laura Borràs, Sílvia Tàrrega…, o de les Illes: Maria Escalas… Només unes poques, com dic. Us convide i us repte a ampliar el llistat i sobretot a llegir aquestes dones que –us ho assegure– són persones intel·lectualment i literàriament ben vistoses, més enllà del volum dels seus escots.
