Quan era un adolescent amb la cara plena d’acné, cabells llisos i llargs, em passava un grapat d’hores als recreatius. No he sabut mai jugar al billar, ni a les màquines de milió i ho he fet més mal que bé al futbolí. El local era el punt de trobada amb els amics i les amigues. La meua màquina preferida era la gramola i en ella em gastava les poques monedes que amb el seu dring alegraven les meues butxaques. Entre la llarga llista de cançons que oferia la gramola, hi havia una en concret que m’agradava escoltar aïllant-me dels altres i imaginant-me què devia estar dient el cantant, ja que el meu coneixement d’anglés era escàs. Estic parlant de Dust in the wind, una balada del grup nord-americà de rock progressiu Kansas.
Sempre he estat un animal solitari i enyoradís, que oculta la seua tristesa darrere d’un mur sobre el qual pinte un fals autoretrat. Els acords d’aquella cançó m’atrapaven i em feien viatjar per una autopista sense fi cap a nous horitzons, era un temps en què m’entretenia llançant els daus de l’esperança i els somnis. Recorde l’adolescent que vaig ser i intente esbrinar què dimonis era allò que podia enyorar si a penes havia viscut. Amb el pas dels anys, aquest enyor m’ha anat creixent en companyia de la tristesa i s’ha aguditzat amb les pèrdues i les absències, amb la certesa que estem envoltats per una munió de vertaders fills de la gran puta uns a sou de qualsevol corporació financera i d’altres que juguen en diferents categories i que van per lliure.
Som fills d’un segle en què han fracassat la majoria de les utopies, on ens hem adonat que l’Arcàdia, l’indret on podríem viure feliços i en comunió amb la natura, no era més que un mite de desvagats lletraferits grecs. Fills d’un segle veloç i canviant que ens obliga a anar al seu ritme a risc de quedar-nos dolorosament enrere, desorientats i aïllats com vells senils. Un segle en el qual ens han segrestat o hem malvenut el temps i l’espai per a la reflexió, la relectura, la creació i la recreació, el retrobament amb nosaltres mateixos, per a imaginar els diversos itineraris que podien haver seguit les nostres vides i els amors que haguérem pogut gaudir i patir.
Tot passa i ara sé que només som pols en el vent. Mentrestant, espere viure fins al final del camí arrossegant amb dignitat l’equipatge on porte els records de les vivències que vaig viure i el de les vides que em vaig imaginar haver viscut.
Aquells recreatius, a la porta dels quals aparcàvem de qualsevol manera les nostres motos i on presoners de les hormones, que estaven disparades, seguíem amb gran atenció el balanceig sensual dels malucs de les amigues que jugaven al futbolí, fa unes quantes dècades que els han tancat. Impossible ja retrobar-me amb aquell adolescent que fou incapaç d’aprendre a tocar dos acords seguits amb la seua guitarra, que encara plora plena de pols en el meu despatx. És impossible, d’ell només em resten un grapat de fotografies, uns cabells curts i llisos que van abandonant parsimoniosament el seu color original i una gran passió per la paraula.
