Per a l’OMS, la salut no és només l’absència de malaltia, sinó “el complet benestar físic, mental i social”. Viure bé, per tant, no és tot això que ens volen vendre els publicistes i alguns altres gurus moderns, sinó que l’organisme ens funcione amablement, que el cervell no ens faça males passades i que la societat siga benèvola amb nosaltres.
El bon funcionament del nostre organisme té molt a veure amb el codi genètic que hem heretat i, per tant, l’absència de dolor o de malestar corporal no depén exclusivament de la nostra voluntat, encara que uns hàbits de comportament “saludables” ens poden ajudar. La ment, que també forma part del nostre organisme, n’és una part molt sensible, condicionada també per la genètica, per descomptat, però molt influenciable per l’ambient. Ser molt pobre o molt desgraciat, per exemple, no ajuda a viure bé ni a tindre un cervell sa, capaç de resistir i superar les agressions externes…
El tercer factor, la societat, és encara més difícil de controlar i de preveure perquè ni la vida saludable ni la possessió de béns materials poden impedir que una decepció, un desengany, unes males paraules, un disgust, una pèrdua irreparable, una agressió acústica continuada o fins i tot la solitud i la falta d’afecte acaben alterant les nostres vides i afectant la nostra salut.
En aquest context, diversos col·lectius de dones han instaurat la celebració, tal dia com hui, del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, amb l’objectiu de garantir, sobretot als països més pobres del món, la prevenció i la precisió dels diagnòstics de les malalties vinculades a la condició femenina.
Que els homes i les dones som gloriosament diferents des d’un punt de vista biològic, ho demostra el fet que, cada any, als països més afectats per la misèria generada pel neocapitalisme, moren més de mig milió de dones per causes relacionades amb l’embaràs, el part o els avortaments insegurs. Per això, les organitzadores de les accions proposen l’estudi científic i compromés de les diferències biològiques entre homes i dones, més enllà de les reproductives, determinades per factors genètics, fisiològics, endocrins o psicològics.
Jo, per descomptat, no sóc ningú per a proposar solucions científiques o econòmiques als problemes plantejats pels col·lectius de dones que es volen fer sentir tal dia com hui, però sí que puc mostrar-me escandalitzat pel fet que, en ple segle XXI, encara hi haja aquestes diferències de tracte entre homes i dones, i no sols als països que, paternalistament, diem que estan en un procés de desenvolupament, sinó també a casa nostra, on les dones pateixen la falta de prevenció i els diagnòstics rutinaris, igualment paternalistes, de malalties cròniques que les afecten, relacionades amb la seua sexualitat, la cura del propi cos o la menopausa.
Al llarg del mes que ara acaba s’ha parlat molt, als mitjans de comunicació, de la sexualitat femenina i d’algunes sentències judicials que la immensa majoria de la societat no comparteix. I, com deia al principi, la societat és el tercer factor que condiciona la nostra salut, més enllà de la fisiologia i de la ment. No cal ser un expert, per tant, per diagnosticar que aquesta societat està molt malalta i que les dones i els homes necessitem un canvi de règim i de comportament si volem millorar, ni que siga una miqueta, la nostra salut individual i col·lectiva.
