Hi ha coses que, quan les contes, la gent no se les creu. Els temps ha canviat tant i a tanta velocitat, i no sempre per a bé, que les noves generacions pensen que eres un exagerat o un romancer que entre col i col els vols plantar una mentida en forma de lletuga.
Hi va haver un temps en què als nostres pobles les portes de les cases sempre eren obertes i, quan no ho estaven, la clau era al pany. Els veïns tenien cura els uns dels altres. «Xica, pega-li una mirà que me’n vaig al forn i ara torne».
Ma mare, per les vesprades, aprofitant la llum del dia, tenia el costum de fer cobertors i tapets de punt de ganxo a l’entrada de la casa. Sempre hi havia alguna passavolant que s’aturava i acabava asseguda amb ella fent tertúlia. Quan era a soles, escoltava la ràdio. Ma mare tenia una gossa, l’armari ropero, li deia la meua àvia, poc amiga dels animals; Loba, l’anomenàvem nosaltres. La gossa era l’ombra de ma mare, l’acompanyava a tot arreu, també a aquelles improvisades tertúlies. L’animalet solia agafar un os, asseure’s com una esfinx i depositar-lo entre les dues potes davanteres. Després restava hieràtica esperant que les mosques s’acostaren. Quan ho feien, amb un ràpid moviment de coll i de musell n’atrapava unes quantes i se les menjava com si foren llaminadures.
Sense eixir de casa, ma mare estava informada de tot allò que passava al poble. Aleshores, els sistemes de comunicació locals eren prou bàsics, però efectius. El llenguatge de les campanes anunciava les hores, la festa, el perill, la defunció d’un veí o veïna, etc.
Un policia local, Martinet, amb un altaveu en forma de maleta i un micròfon, en cada cantonada, informava en nom de l’alcalde i jefe local del Movimiento que l’aigua de la Reial Séquia de Montcada havia entrat al terme.
I una dona, que recorde baixeta i vella, casa per casa comunicava a viva veu l’hora de l’enterro del darrer veí que se n’havia anat a trobar la veritat, l’única veritat que realment importava.
A casa tinguérem el primer aparell de televisió del carrer i també el primer telèfon. Encara em pregunte com s’ho feren els meus pares, atesa la seua escassa solvència econòmica.
Durant un temps el meu pare va desaparéixer, havia fracassat en l’aventura empresarial del comerç de la fruita. Aleshores es va posar a fer de camàlic d’un camioner. Recorrien amb el vehicle tota la península o, almenys, això era el que em contava la meua mare. Moltes nits, després de la visita del director de la sucursal del Banc de València, principal creditor, parlava per telèfon amb mon pare, li preguntava ansiós en quina ciutat era i, en penjar l’auricular, la buscava en el mapa.
Aleshores, els diaris es llegien al bar i tot el món sabia que la majoria anaven plens de mitges mentides, com ara. Només El Caso era de fiar i els diaris esportius, on el veïnat podia seguir els èxits futbolístics del nostre estimat paisà Pep Claramunt.
Ara, de tanta informació (una informació poc contrastada, tendenciosa, quan no manipulada) com és al nostre abast, tinc la sensació que no ens assabentem d’allò que realment passa al nostre voltant i ens aïllem temorosos darrere de les portes tancades, emprant aquests aparells multimèdia que anomenem mòbils com una eina de defensa, però també d’atac, sovint des de l’anonimat. Només fem cas de les notícies que ens satisfan i tranquil·litzen o dit d’una altra manera: escoltem només allò que volem escoltar i no ens obliga a eixir de la nostra zona de confort.
