Carpesa és un dels diversos nuclis de població que conformen els poblats del nord de la ciutat de València junt amb Poble Nou, Borbotó, Benifaraig, Massarrojos, Mauella, Tauladella, Cases de Bàrcena i els despoblats de Rafalell i Vistabella. Entre la vessant sud del Carraixet i la ronda nord, seguint el camí vell de Montcada, apareix una zona d’horta amb un petit arxipèlag de llogarets nascuts al voltant d’una església. Els conformen cases de llaurador de mitja capa, tocades per un cert modernisme rural. Als seus carrers tradicionals se’ls han afegit altres de finques anodines que tard o d’hora acabaran envaint-ho tot i convertint aquestes illes en barris dormitoris on la llengua, que encara batega amb vitalitat, serà un eco del passat.
Als bars, fins i tot en algunes cases, trobes en la seua decoració una certa enyorança per un preterit, no molt llunyà, vinculat a l’agricultura. Feia anys i panys que no havia xafat els carrers de Carpesa. És un poble on es respira una pau i una tranquil·litat que valen el seu pes en or i els seus 1.293 habitants ho saben. Són individus que es mouen entre una tradició de vegades sublimada per l’enyorança i la modernitat, aquesta darrera sovint malentesa i acompanyada per un fals progrés que només és la disfressa de l’especulació urbanística i del final de la identitat d’aquests llogarets.
Aprofitant la commemoració del 25 d’Abril, es va organitzar un recital de poesia en la delegació que l’alcaldia de València té a la plaça del poble. Un recital col·lectiu al qual em van invitar. Els poetes ens vam reunir a ca Duart. Mentre conversàvem i remullàvem les genives amb licor, vam sentir una forta cridòria a la porta de la delegació. Una trentena de joves es congregaven al voltant d’una bandera. Venien disposats a rebentar l’acte, a pegar quatre trompades i escarmentar aquella tropa de versaires irreverents.
Segons ens van informar, no eren del poble. Havien vingut d’altres barris, potser de municipis propers, però estic convençut que algun veí (sempre hi ha delators, fidels guardians de l’ortodòxia) els havia donat notícia d’un acte tan subversiu.
Enguany la primavera ha decidit exercir de primavera i en un mateix dia canvia d’oratge les vegades que li dóna la gana, que per a això és l’ama. De colp i volta es va posar a ploure. El grup va decidir que ni els poetes allí presents i menys encara els seus versos es mereixien que ells es mullaren els cabells i la roba. Se’n van anar amb els seus crits i la seua bandera.
Vam poder fer el recital amb la pau i tranquil·litat que trobàrem en arribar a Carpesa i després ens en vam anar a sopar amb el públic assistent. El que pareixia que anava a acabar com el ball de Torrent, acabà sent una celebració de la vida i de la paraula.
