Quan tenia onze anys, junt amb els meus amics de colla em vaig apuntar a la banda de cornetes i tambors que s’acabava de crear al poble. Uns, a l’hora de triar un instrument, es decantaren per la corneta, altres pel tambor, i jo, no sé per què, em quedí amb un dels dos timbals, un instrument enorme per a un xiquet baix i escanyolit. Vaig pegar l’estiró tard i damunt més que estiró fou un estironet, amb el qual no vaig arribar per dos centímetres a superar l’u setanta.
El timbal era sorollós, quan t’enganyaves et delatava de seguida. Era llandós de transportar i la maça t’omplia de bufetes la mà dreta, una qüestió que intentàvem evitar tocant a estones amb la mà esquerra.
Un any contractà la banda una falla de Benimaclet. Aleshores, a les darreries del franquisme, les cercaviles i desfilades de les comissions falleres tenien un aire marcial més que festiu i València anava plena de bandes de cornetes, algunes amb gaiters de l’OJE, del Requeté, i de vés a saber quines altres entitats més.
En tornar cada nit a casa durant la setmana, cansat com un rossí vell, posava els peus dins d’una safa amb aigua i sal mentre ma mare em curava les mans. A casa estaven contents de tindre’m entretingut en festes alhora que guanyava uns dinerets. A casa, la possibilitat d’un jornal sempre ens dibuixava un somriure d’orella a orella. L’alegria del pobre, aquella que diuen que dura poc.
Recorde que amb les primeres monedes que caigueren en les meues mans em vaig comprar un parell de llibres. Ja aleshores tenia inoculat el verí de la lectura. Fins aquell moment no havia tingut cap llibre propi. Llegia els que mon pare guardava en un bagul de l’andana i aquells tebeos i llibres que em portava ma mare junt amb la roba del xiquet de la casa on segons ella estava en amo. Sempre he odiat aquesta expressió, que encara utilitza ma mare amb fidelitat de gos.
Era jo un lector de prestat, amb una biblioteca que en realitat no era la meua biblioteca, aquella que ha de parlar de tu. La meua biblioteca parlava dels altres, alguns dels quals no valoraven allò que llegien.
Amb aquells dos llibres vaig inaugurar la meua biblioteca personal, a la qual a poc a poc vaig anar sumant-ne altres. Ma mare un dia contractà un fuster perquè en la paret del meu improvisat dormitori (dormia en un passadís) penjara una petitíssima prestatgeria, una prestatgeria que em caigué damunt una nit mentre dormia. Ja se sap com de dolorós és el pes de la cultura.
Des d’aleshores, la meua biblioteca ha anat creixent a base de sumar, però, també, de restar. He restat caixes senceres de llibres que han vingut a enriquir les biblioteques municipals d’alguns pobles petits. Llibres que m’havien regalat i que no m’interessava conservar després de llegir-los i, fins i tot, d’escriure sobre ells. En aquest sentit, restar en realitat és sumar espai a la prestatgeria per a nous llibres.
Tota la vida he estat un lector voraç que ha gaudit d’aquest vici que considere un plaer. Un dia, la lectura, sense adonar-me’n, em va portar a embarcar-me en la gran aventura d’escriure i publicar. Des d’aleshores navegue amb el meu petit timbal que em va marcant el ritme, el batec de cada vers, de cada frase.
