Les formes simples i el cromatisme intens –un esclat de rojos, blaus, grocs, verds, taronges…– doten d’un extraordinari dinamisme la bigarrada composició. Només alguns elements d’aparença més orgànica –unes banyes, un braç…– o arquitectònica –teulades, arcs…– al·ludeixen al lloc i a l’activitat que s’hi representa. En un apunt preparatori, s’hi aprecien amb més claredat alguns dels components: un bou de carn, en una vista frontal i amb els volums simplificats ben definits; una figura masculina, una mica encorbada i amb barret, a l’esquerra, i dues de femenines, amb mocador al cap i xerrant, a la dreta, entre altres. “Tractava de mostrar la llum, la riquesa i la força dels colors de les dones, de les verdures i fruites locals, i ho vaig centrar en un sol tema: el mercat ple de vida, color, persones, animals, verdures, amb el viaducte que puja al fons. Vaig fer diversos esbossos per fixar les meves impressions entorn d’una composició estricta, per tal d’expressar millor el que sentia. En aquella època estava utilitzant pintura de cera calenta: pintàvem sobre llenços de fabricació local i fèiem els estudis sobre paper. El que importava era la major puresa i força del color. Com a conseqüència, aquestes obres d’art no s’han esvaït i els seus colors són tan brillants ara com el primer dia”, deia l’autora el 1967, cinquanta anys més tard.
Sonia Delaunay, nascuda Sarah Ilinitchna Stern a Gradizk, a l’actual Ucraïna, el 1885, va pintar Marché au Minho (Mercat al Minho) –una sèrie d’unes quinze obres– durant la seua imprevista estada a Portugal. El 1914, ella, el seu marit, Robert Delaunay, i el seu petit fill, Charles, havien viatjat a Madrid, convidats per un amic. Des de la capital espanyola s’havien traslladat a la ciutat basca d’Hondarribia, on van conèixer les notícies del començament de la Primera Guerra Mundial i van prendre la decisió de no tornar a París fins que la situació política s’estabilitzara, atès que ell havia estat declarat inútil per al servei militar. Finalment, es van instal·lar, junt amb uns altres amics també pintors, Sam Halpert i Edouardo Vianna, a Vila do Conde, un poble a prop de Porto, que comptava amb una animada comunitat d’artistes i intel·lectuals. “Una vida de somni. Podíem treballar tranquil·lament del matí a la nit. A la vil·la, construïda sobre les dunes de sorra, els cactus florien al jardí. Vaig pensar que vivia en un conte de fades. Tan aviat com vam arribar, em vaig enamorar del poble”, recordava Sonia, ja gran. El març del 1916, van passar una temporada a Vigo i, després, a Valença do Minho, on romandrien fins a principis del 1918.
La bellesa d’aquests llocs i la cultura tradicional la van transportar de seguida a la seua infantesa russa. Tot el que l’envoltava, els vestits, la ceràmica, les flors i els animals, la van inspirar a l’hora de posar en pràctica els experiments conceptuals que havia començat abans de la guerra a França. Un procés de síntesi que culminaria amb el conjunt dedicat a aquest mercat, en què prova de combinar elements figuratius dins de remolins de color que evoquen la càrrega sensorial d’aquest bulliciós lloc. Un bon exemple, dins de la trajectòria de Sonia Delaunay, de la transició de l’imaginari figuratiu a l’abstracte a mitjans de la dècada del 1910. Com assenyala Arthur Cohen, les pintures de Marché au Minho, “que semblen retrocedir cap a la seua etapa fauvista, encara que alliberades de la implicació amb el clarobscur i sense dependre de l’esquema i l’ordenació formal, segueixen tenint un color insòlit. Els melons d’Alger, la fruita, la ceràmica, les dones, els animals, l’aqüeducte, tot i que estan bastits mitjançant cercles, bandes i plànols de colors, no són totalment abstractes. Les imatges no són repetitives, sinó que són una rendició a l’alegria i la satisfacció, una mena de celebració pictòrica del camí de l’abstracció, i els cercles i les espirals, els moviments de colors tornen una vegada més a l’encarnació natural” (Sonia Delaunay, 1975).
Cap al 1910, els Delaunay havien creat una variant del cubisme que va ser batejada per Guillaume Apollinaire amb el nom d’Orfisme, tenint en compte que no era analític ni sintètic. Exploraven el poder del color i la forma pura per provocar efectes sobre els sentits de l’espectador. “Les lleis científicament descobertes per Chevreul…, les vam poder observar, Robert i jo, en la naturalesa quan estàvem a Espanya i Portugal, on la irradiació de la llum és més pura, menys bromosa que a França”, escrivia Sonia anys més tard remembrant aquella estada que tants bons fruits donaria.
