Sóc al poble d’una de les nostres escriptores de capçalera. Em sent com a un estudi de Hollywood: aquests carrers són l’escenari de la novel·la que ens donà permís per parlar d’una forma determinada d’unes coses determinades, la que ens ajudà a identificar els sentiments que ens provoca la dicotomia entre el poble i la ciutat. L’orgull d’avergonyir-se, la vergonya d’enorgullir-se. Els pobles i la seua mania de fer gros el que és menut i menut el que és gros. La pluja de primavera, la mort d’algú.
Mentre pujava una costa, m’ha vingut al cap un concepte literari que fa referència a quan es fa evident que un autor ha viscut una experiència concreta, quan és clar que l’autor ha viscut allò que relata, tot i que ho situe en una trama fictícia. Et demanaràs com es diu el maleït concepte. Jo, també. Però he oblidat el nom i no tinc els meus apunts de Narrativa a mà. Promet buscar-los tan bon punt torne a casa.
Ens passà això amb el poble del llibre del qual et parlava abans, veritat? Sabíem que havia d’existir.
Fa un temps em passà una cosa semblant. No es tractava d’un objecte, sinó d’una dona, un personatge de L’home manuscrit, una novel·la del suecà Manuel Baixauli. Parla de l’obsessió per l’escriptura i de com aquesta ens pot canviar la vida o fer-nos creure que la podem canviar. Imaginar les vides que podríem haver viscut, somiar les vides que no viurem.
Des del principi, vaig sospitar que la bibliotecària, la Patro, existia. Podràs pensar que l’encarregada d’una biblioteca de poble és un personatge relativament fàcil de construir. De la pàgina vint-i-u ençà, però, vaig tindre clar que la Patro era algú que dormia, que reia i que menjava.
El cas és que, a finals de l’any passat, topí amb una persona que, curiosament, havia viscut una temporada a una pedania de Sueca, els dominis de la tal Patro, i havia passat llargues estones a la biblioteca pública. A la novel·la tampoc no s’esmenta el nom de la pedania, però sóc de la contornada i no tinc massa dubtes.
Un dia em parlà d’ella. Em vaig quedar blanca. Té un altre nom, però és ella i arranja la sala igual. Ens hi deixàrem caure una vesprada de pluja, però no hi era, feia vacances. Existirà, Elisenda?
Com diu Juan Rulfo a Pedro Páramo: «Necesitamos que sea». Si existeix i es deixa entrevistar, podràs llegar el resultat. Vull entrevistar-la. El personatge em va fascinar. Si, altrament, he al·lucinat, aquesta història s’acabarà aquí. En qualsevol cas, aviat tornaràs a tindre notícies meues.
