Els que em coneixeu sabeu que jo no sóc molt de festes; tanmateix, confesse que, en general, m’emociona veure com la gent es diverteix i, en el cas de les festes de Moros i Cristians, em corprèn especialment la manera que tenen algunes persones de mantenir i tenir cura de les tradicions en aquests moments de globalització, despersonalització i invasió de festes forànies, en què no sempre és fàcil ser fidels a les nostres senyes d’identitat, a allò que ens fa ser qui som i com som: valencians.
Ara fa poc han sigut les festes de Moros i Cristians del meu poble, Sant Vicent del Raspeig, i naturalment no me les he perdudes, perquè les nostres tradicions em mereixen un gran respecte i perquè em fan pensar, sobretot en dos dels temes que més em preocupen ara com ara: el paper de les dones en la festa (i en la societat en general) i la nostra supervivència com a poble. Pel que fa al primer, diré, que més enllà d’estereotips masclistes més o menys masclistes, de vegades inherents a aquest tipus de tradicions, la paritat salta a la vista en la gran participació de les dones a tots els nivells: filades mixtes, esquadres femenines en l’encapçalament de cada filada, dones de l’organització vigilant el bon funcionament de les entrades, etc. En aquest sentit, la manifesta absència femenina dels esmorzars de les càbiles, plens d’homes arremolinats al voltant de les xulles torrades i el bon vi, s’explica segurament pel simple fet que dediquen el matí a maquillar-se i a pentinar-se per als actes de la vesprada, i coincidireu amb mi que la bellesa forma part de l’espectacle, i que, certament, un pentinat bonic i un maquillatge de fantasia no ens fan més femenines, però tampoc ens fan menys feministes.
Quant als trets d’identitat que mantenen les nostres festes, he de dir que d’uns anys ençà m’inquietava veure com les bandes de música envellien i, en certa manera, s’empobrien humanament i, des de fa un temps, enguany sobretot, les veig cada vegada amb més gent jove i amb xics i xiques procedents d’altres països que s’integren en un dels aspectes més importants de la nostra cultura: les bandes. No negareu que els valencians som un país de músics. Les bandes de música ens uneixen de nord a sud. Més que la llengua. Aquest és, no cal dir-ho, l’aspecte que més em neguiteja, perquè a les comarques del sud, al meu poble sobretot, suspenem de totes, totes. Suspenem els ciutadans per deixadesa i no arriben al deficient les institucions, amb l’Ajuntament al front, per irresponsabilitat i falta de compromís, per covardia, si voleu, perquè la llengua no importa o perquè –segons com– resta vots. No ho sé… els polítics haurien de donar resposta i passar comptes en les pròximes eleccions, supose. Només cal veure la publicitat de festes on l’únic que apareix en valencià és “Sant Vicent en Festes” o “Moros i Cristians de Sant Vicent”. Els programes de mà només en castellà, els actes en castellà, únicament n’hi ha un en valencià: la missa de dilluns a les 10 del matí, que es fa un parell d’hores abans de la “Misa solemne”, és a dir, l’oficial, que naturalment és en castellà i que, a més, no apareix anunciada en els cartells que es posen a la vista de la gent arreu del poble des dels comerços a l’oficina de Turisme. El colofó de la desídia i del menysteniment de la nostra llengua ens el regala l’ajuntament convidant a tots els santvicenters a la sarsuela Katiuska, que molt nostrada no és, però ja se sap que la sarsuela és ben espanyola, molt popular i, sobretot, molt populista (dame pan y dime tonto). I dic jo: un sainet, que a més de popular i populista, és valencià, no hauria estat una opció una mica més intel·ligent i més integradora? Si les festes ja són de tots i de totes, en masculí i en femení, no ho poden ser també en castellà i en valencià? Ja em direu…
