Al voltant de la petita taula, hi predominen els bigotis i les barbes llargues, tant de moda aleshores; de fet, entre les dènou persones que formen el grup, només hi veiem una dona, que, com altres membres del Washington Camera Club, examina, amb posat seriós, unes fotografies. Es tracta de Frances Benjamin Johnston, considerada una de les primeres fotògrafes de premsa dels Estats Units, una de les pioneres en aquest camp. Conscient des del principi de l’exemple que la seua carrera podia suposar per a altres dones, poc després de prendre aquesta instantània, el 1893, explicava en una entrevista: “Hi ha grans possibilitats que la fotografia siga una ocupació rendible i agradable per a les dones, i jo sent que el meu èxit ajuda a demostrar-ho. Per això m’alegre que altres dones coneguen el meu treball”. I el 1897, en l’article titulat El que les dones poden fer amb una càmera, publicat al Ladies Home Journal, insistia en aquest sentit: “Els millors clubs de fotografia de tot el país han obert les portes a les dones i, quan aquestes societats són progressistes, el principiant pot obtindre molts suggeriments de gran utilitat per mitjà de l’intercanvi d’experiències i idees en les reunions que es duen a terme”. No obstant això, la bona disposició d’aquestes organitzacions a l’accés femení, en realitat, com comprovem en el retrat col·lectiu, eren ben poques les que ho aconseguien.
El 1899, el director del Hampton Normal and Agricultural Institute de Virgínia –una escola preparatòria i de comerç dedicada a instruir estudiants afroamericans i nadius americans per a les carreres professionals– va encomanar a Johnston una sèrie fotogràfica sobre el centre per a l’Exposició Universal de París del 1900. El resultat –més de cent-cinquanta peces– es va exposar al pavelló de l’Exposition Nègres d’Amerique –que tenia l’objectiu de mostrar la millora de les relacions racials als Estats Units– i, a més dels elogis del públic i de la crítica, va guanyar el gran premi. En aquestes imatges, Johnston no elogiava ni condemnava plenament els objectius de l’Institut, sinó que revelava les complexitats del sistema de valors que s’hi impartien. Un plantejament que queda palès en aquelles obres en què contrasta les maneres de viure abans i després de rebre educació a Hampton.
Així, en El pou vell i en El pou millorat (Tres nets de Hampton), per posar un cas, observem notables diferències en una activitat quotidiana entre la generació que no havia rebut formació i la que havia passat per les aules i, per tant, se n’havia beneficiat. En la primera, la pobresa es reflecteix en els membres de la família, en l’entorn i en el mecanisme d’extracció d’aigua; en la segona, els vestits impol·luts dels tres nens, l’aspecte del jardí i de la casa, i la bomba hidràulica indiquen un ascens en l’escala social considerable. Fins i tot, la joventut i la posa del noi que manxa indiquen una energia i una empenta de la qual manca l’ancià. Assenyala Lincoln Kirstein, a The Hampton Album (1966), que hi ha un conflicte inherent en aquest treball de Johnston en la mesura que transmet que l’objectiu de l’Institut es basava en l’assimilació dels alumnes en la societat nord-americana tenint en compte “l’ideal victorià blanc com a criteri cap al qual totes les tribus i nacions menys desenvolupades havien d’aspirar obligatòriament”.
La fotògrafa, però, es feia ressò d’una qüestió polèmica al tombant del segle XX: l’educació dels afroamericans. Al sud, hi havia una oposició generalitzada, atès que es creia que podia pertorbar la jerarquia social. Tanmateix, allò que es proposava era la capacitació professional que s’hi considerava adequada –en realitat, mà d’obra qualificada per a l’agricultura i la indústria–, allunyada de la formació superior. El debat també es donava entre els líders de la comunitat afroamericana, ja que Booker T. Washington –un dels graduats més famosos de Hampton, assessor dels presidents, que es va convertir en el director de l’Institut Tuskegee, una escola normal per a afroamericans–, advocava per una educació negra i l’acomodació de les polítiques de segregació en lloc de les pressions polítiques contra el racisme institucionalitzat, una posició criticada per activistes que lluitaven per abolir la segregació, com W.E.B. Du Bois, sociòleg i professor de la Universitat d’Atlanta, que es va oposar al model Hampton-Tuskegee perquè no el considerava l’adient per assolir la igualtat racial. Un conflicte viu en què Frances Benjamin Johnston s’implicava de ple amb aquesta sèrie.
