Els dits plens d’esparadraps, els cabells bruts i recollits, la veu una mica rogallosa i sota els ulls unes bosses que denunciaven el temps escàs que dormien cada dia. Al magatzem feien més hores que un rellotge per a triar i encaixar quilos i quilos de taronja. A casa eren com uns espectres que apareixien i desapareixien, cuinaven, es tombaven a dormir i se n’anaven de nou en trencar l’alba. El mercat tenia gana de taronja i el país vivia immers en la febre de produir-la i comercialitzar-la.
A la porta del magatzem hi havia les buscadores d’altres comerços, atentes a l’eixida de les treballadores per a oferir-los, en finalitzar la jornada, unes hores més de faena. L’àvia i la mare, com tantes altres dones de les seues generacions, mai no tenien un no per resposta. No a un jornal era una paraula prohibida en el seu vocabulari. El record de les privacions i de la fam era ben present. A hores d’ara encara no sé d’on treien tanta energia. La meua àvia tenia l’edat que tinc jo ara.
Els mercats ja no tenen fam de taronja, almenys de la que es cultiva ací. Hi ha qui ha serrat per la soca desenes de fanecades de tarongerars. N’hi ha altres que simplement les han abandonades i els tarongers plens de misèria i atrapats per les males herbes oferixen una imatge llenyosa i tràgica.
Ni a la plaça, ni a la porta del bar o de casa, ningú s’adreça com aquelles buscadores per a oferir un jornal a un home o a una dona de més de quaranta-cinc anys. Dilluns al sol, al bar, al parc o assegut a les oficines del Servei d’Ocupació. El cinturó ben cordat, la dignitat recomposta, el calaix de les frustracions a vessar, la vida que va passant, la salut que minva i la mala llet bullint en una cassola sota el foc de les notícies sobre la recuperació econòmica que oferixen uns mitjans de comunicació amb una certa propensió a la fal·làcia.
On és la buscadora?
L’atur és un malson quan es tenen més de quaranta-cinc anys i una llosa quan se superen els cinquanta-cinc.
Els vells magatzems resten en silenci, plens de pols i de l’eco de les veus d’aquelles dones i homes que deixaren la salut per a donar a les noves generacions una educació i un ampli ventall d’oportunitats, oportunitats que hem fet o que ens ha fet malbé una gent que cada quatre anys ens demana confiança i que després s’obliden de nosaltres perquè en realitat treballen per als seus amos i a nosaltres, pobres babaus, ens entretenen amb circ i lluites estèrils.
