Ja ho sé, que l’arqueologia estudia, sobretot, aquelles societats que no van deixar-nos cap llegat escrit perquè no coneixien l’escriptura, però què voleu, jo sent, contínuament, que he de fer arqueologia per conèixer les meues antecessores. Quan era jove i anava a l’institut i començava a ser conscient dels problemes als quals m’enfrontava pel fet de ser una dona, un company amb el qual discutia em va demanar: digues-me noms, va, digues-me noms de científiques, de filòsofes, de pintores. I jo em vaig quedar muda. Muda de noms, perquè no en coneixia. Vaig respondre que no havíem tingut oportunitats, però que ens sobrava la capacitat. Potser fou en aquell moment que vaig començar amb l’arqueologia i, a hores d’ara, tants anys després, encara continue. Continue a descobrir tots els noms que em precediren, que m’amagaren, que ens amaguen, encara. Ho necessite. Perquè saber d’on vinc, conèixer les que m’han precedit, com feien allò que jo faig o una altra cosa, em regala una sensació de pertinença que fa caliu en l’ànima i m’aporta seguretat. És com haver cregut tota la vida que era òrfena i descobrir un bon dia que no, que eren allà, les meues mares, només que ningú no m’ho havia explicat. Per això trec la pols que soterra els seus escrits, els quadres, els descobriments, tot. I, això, descobrir-les, és meravellós i alhora terrible, perquè et provoca una fonda malfiança dels llibres de text, de l’ensenyament acadèmic, dels museus, del relat de la història. En el cas de la literatura, i parle específicament de la literatura del País Valencià, jo em creia òrfena de mares. I n’hi havia. I eren vives algunes encara, quan jo començava a fer gargots i a escriure els meus primers relats. Però ningú no m’havia parlat de Beatriu Civera, de Maria Beneyto, de Matilde Llòria, de Sofia Salvador, de Maria Ibars, de Maria Mulet, d’Anna R. Mezquita, de Carmelina Sánchez Cutillas. Van escriure versos i novel·les i, encara ara, molts dels seus llibres continuen essent inèdits, de manera que hauré de continuar amb el pinzell, espolsant la terra que les amaga, incorporant els seus noms i els seus escrits a la meua experiència, recuperant les baules que formen la cadena per reconstruir el meu passat, el nostre passat, aquell que ens han contat només a mitges.
