Encara que el mes de març no té tan mala fama com el de febrer, la primera quinzena era molt temuda pels nostres avantpassats i ho és, encara, pels pocs llauradors del País Valencià que intenten viure del camp. Si gela per aquesta època de l’any, com ha passat en algunes ocasions, quan la flor dels arbres ja sol estar avançada, el perill de quedar-se sense collita és tan cert com el fet que només falta una setmana per a sant Josep.
Per confirmar-ho, els valencians hem suportat tal dia com hui un parell de desastres que no foren, precisament, climatològics, però ens deixaren gelats, ens feren perdre molt més que una collita i ens abocaren a una glaciació social que encara no hem superat del tot. El dia 12 de març de 1986, després d’una campanya una miqueta confusa, que havia començat amb un eslògan digne de Maquiavel –OTAN, de entrada no–, es va celebrar un referèndum que va guanyar el sí, a pesar que moltes persones de trellat, algunes institucions i uns pocs partits minoritaris intentaren fer comprendre a l’electorat que l’entrada de l’estat espanyol a l’OTAN no ens beneficiaria de cap manera ni ens ajudaria a consolidar una democràcia infantil, fràgil, amenaçada, precària i, per dir-ho en poques paraules, manifestament millorable. Per aquell temps, Felipe González i Alfonso Guerra encara no s’havien convertit en els dos defensors decrèpits del liberalisme econòmic que són ara, però ja sabien que una promesa electoral caduca l’endemà d’assolir el poder, sobretot amb el suport dels mitjans de comunicació de masses.
No sé, i crec que tampoc no ho saben els “especialistes en el tema”, els diners que ha costat la broma de l’OTAN des d’aquell dia, però tots podem imaginar l’enorme quantitat de diners que hem invertit –els que paguem impostos– en artefactes militars, operacions internacionals d’utilitat dubtosa i viatges sense fonament, que han costat la vida a més d’una persona innocent.
Però és que, com si el calendari volguera recordar-nos els nostres orígens agrícoles i confirmar-nos que aquesta època de l’any pot ser molt traïdora, un altre 12 de març, el de l’any 2000, el Partit Popular va guanyar amb majoria absoluta unes eleccions generals. Ara sabem, gràcies als imparcialíssims tribunals espanyols, que aquelles eleccions no foren legítimes perquè el partit que les va guanyar no hauria passat el control antidoping ni en un laboratori rus. Però així que l’amic de Bush, l’home del somriure de hiena i el bigot difuminat, va arribar al poder, legítimament o no, va començar a vendre o a regalar als seus amics les empreses públiques que no havien pogut vendre els seus antecessors, oblidà que sabia parlar català en la intimitat, va casar la seua filla amb un bon partit, col·locà la seua senyora al front de l’Ajuntament de Madrid, designà amb el seu dit totpoderós el seu successor i se’n va anar pel món a impartir conferències molt ben pagades, amb la satisfacció d’haver fet molt ben feta la seua faena: arrasar els drets que havíem aconseguit amb dècades de lluita, de presó, de sacrificis i de gelades traïdores que ens han fet perdre massa collites.
