Malgrat que Berthe Morisot pertanyia al grup inicial que va constituir la Societat anònima cooperativa d’artistes pintors, escultors, gravadors, etcètera –junt amb Monet, Renoir, Sisley, Pissarro i Degas– i va provar de reclutar altres participants per a l’exposició als estudis del fotògraf Nadar, el seu admirat Édouard Manet va intentar que desistira d’aquesta via, ja que per a ell el Salon oficial era l’única manera d’assolir un èxit important. Ella, que no li va fer cas i va continuar endavant amb la iniciativa independent, va portar a la mostra, inaugurada el 15 d’abril del 1874, un conjunt de nou pintures entre les quals es trobava El bressol. Les crítiques, ferotges, no es van fer esperar; només cal llegir la titulada Exposició dels Impressionistes que va publicar Louis Leroy al diari Charivari: “Oh! Quin dia tan dur, aquell en què em vaig aventurar per la primera exposició del Boulevard des Capucines! […] Creia que anava a veure mala i bona pintura, més bona que mala, però que no atemptara contra els bons costums artístics, el culte a la forma i el respecte pels mestres”. Morisot tampoc no se’n lliuraria, dels atacs: “Aquesta noia no es diverteix reproduint una massa de detalls ociosos. Quan ha de pintar una mà, aplica tantes brotxades a la llarga com dits en té, i prou. Els ximples que cerquen els detalls en una mà no entenen res de l’art impressionista, i el gran Manet els expulsaria de la seua república”.
Costa d’apreciar als nostres ulls la manca de delicadesa i minuciositat de la qual el periodista l’acusava. En una atmosfera intimista en què dominen els blancs, la mirada de la mare –la seua germana Edna– pren una importància fonamental; invisible, però reforçada pel braç esquerre amb què es recolza la cara i el de la criatura que presenta la mateixa posició, com en un reflex, marca una potent diagonal que travessa el vel que cobreix el bres. Davant de l’aspecte eteri, fràgil, de la figura de la nena, que dorm aliena a la seua presència, un aspecte conferit pel teixit protector, la dona sembla que no pot evitar contemplar-la amb una actitud pensarosa. La impossibilitat de conèixer el seu futur per part de la progenitora pot ser que siga el motiu pel qual aquestes dues línies diagonals –la de la mirada i la del vel– tenen el seu punt de confluència just al centre de la composició, indicant el nexe indissoluble i, alhora, la separació creixent que sempre existeixen respecte a una vida que comença. Una qüestió que també queda palesa en el contrast entre els colors i les tonalitats d’un àmbit i l’altre: enfront de la transparència de la gasa amb tocs càlids, Edna porta un vestit gris blavós de ratlles negres i les cortines de darrere seu, tot i la blancor, mostren matisos més freds.
Morisot va abordar el tema de la maternitat, un dels que, com tots els vinculats a l’espai domèstic, es consideraven idonis, igual que altres pintores abans –recordem, per exemple, al segle anterior, Élisabeth Vigée Le Brun i algunes de les obres amb la seua filla– i en la mateixa època –Mary Cassat, per posar un cas molt proper–. Tot i que en aquest període hi van haver alguns artistes que també el van tractar –Claude Monet va dur a terme Jean Monet al seu bressol el 1867 i Auguste Renoir retratava la seua dona alletant el fill el 1886–, aquest era un assumpte predominantment femení. Ella, de fet, entre multitud de motius familiars, va pintar nombroses vegades la seua única filla. El 1893, en Julie i el seu llebrer Laërtes, la veiem a l’interior d’una sala, asseguda al sofà, mirant-nos fixament mentre acaricia el coll del gos; de negre, destaca força entre la resta d’elements que hi apareixen, suaus i esbossats. L’espontaneïtat de la pinzellada, una de les característiques que la va acompanyar al llarg de la seua trajectòria, es va accentuar en aquestes peces del final, un moment en què ja s’allunyava de la tècnica impressionista. Malgrat que Morisot es va acostar en diverses ocasions a altres tipus d’escenes –paisatges, vistes de la ciutat, jardins…–, les de caràcter femení són les preponderants en bona part de la seua producció. No hi tenia cap més remei.
