El dia 26 de febrer de 1948 va nàixer, al carrer de Quart de València, Rodolf Sirera, dramaturg amb més de quaranta anys de dedicació al teatre i que fa setanta anys, molt ben portats, tal dia com hui.
Amb el seu germà Josep Lluís, que ens va deixar massa prompte, i el seu pare, Rodolf va començar a veure teatre a l’antiga Casa dels Obrers, cada diumenge. Després, les “males companyies” de les Escoles Pies i de la facultat l’animaren a unir-se al Centro Experimental de Teatro, que muntava obres clàssiques en castellà. Però en una època convulsa com aquella, calia prendre partit i els germans Sirera ho feren, a favor del valencià, quan van escriure La pau (retorna a Atenes) i fundaren la companyia El Rogle, amb Juli Leal, entre d’altres, que tenia la pretensió de convertir-se en una empresa professional, fent teatre en valencià… Potser per això la companyia només va durar cinc anys, però va posar els fonaments d’una dramatúrgia moderna, digna, ben feta, que arribà a molts escenaris valencians des de la capital.
Després va començar una altra època, la de la transició o el desencant, segons com es vulga recordar, i Rodolf va prendre una decisió arriscada: va acceptar convertir-se en gestor cultural, en responsable dels principals teatres públics valencians, potser sense sospitar que la bona preparació professional i la bona voluntat no són una garantia contra l’enveja, les intrigues dels grups de pressió i la poca capacitat negociadora, en general, dels polítics que dirigien el procés de recuperació democràtica durant aquells anys manifestament millorables. La gestió de Rodolf Sirera no va agradar a tots i aquella aventura acabà com el ball de Torrent, encara que, per sort per a tots nosaltres, ni ell ni el seu germà Josep Lluís deixaren d’escriure.
Els conflictes polítics i administratius no poden fer ombra a obres tan importants com El verí del teatre, que va ser la consolidació dels germans Sirera i que, encara en els nostres dies, es representa a sovint i amb èxit, no sols als escenaris valencians, sinó als de mig món, traduïda a la llengua dels espectadors.
Després vingueren moltes obres més, com Indian summer, El brunzir de les abelles o Bloody Mary Show, una comèdia negra amb aires de cabaret o de vodevil, amb molts morts i molta sang, com anuncia el títol. Raccord, de 2005, o l’adaptació de L’estranger, d’Albert Camus, l’any 2014, van meréixer premis i reconeixements per part del públic i de la crítica.
Però Rodolf Sirera també ens ha obsequiat amb unes quantes sèries per a la televisió que ens han permés constatar la seua capacitat d’adaptació més enllà dels escenaris. Herència de sang, que va emetre Canal 9, Nissaga de poder i Temps de silenci, que ocuparen moltes hores a la graella de TV3, i sobretot la producció de TVE Amar en tiempos revueltos, escrita amb Benet i Jornet i Antonio Onetti, són una prova que les obres honestes i ben escrites poden convertir-se en populars sense perdre dignitat.
L’obra de Rodolf Sirera és la demostració palpable que, si ens deixen, el teatre i l’audiovisual valencians poden constituir una eixida professional per a moltes persones, com volien els germans Sirera quan fundaren El Rogle. Enhorabona i per molts anys, mestre!
