Tal dia com hui fa dos anys que va morir Umberto Eco, un dels últims intel·lectuals de referència per a la cultura occidental, almenys des del punt de vista de les persones de la meua generació. Perquè les persones de la meua generació i, per descomptat, de les anteriors teníem els nostres punts de referència ideològica, estètica o social: dones, homes i moviments que foren capaços de canviar la societat del seu temps o que havien tingut una gran influència en la manera de pensar, i de viure, dels seus contemporanis. Si no de les majories, sí que de minories significatives i amb molt de pes dins les diverses col·lectivitats humanes: l’ensenyament, l’art, la política, la literatura, la música o el compromís social.
Umberto Eco va ser un semiòleg interessat a descobrir el significat més profund de les paraules, les imatges, els canvis en els gustos estètics… Interessat a comprendre i explicar-nos les claus del pensament humà, en definitiva.
Com moltes altres persones influents i amb sort en la vida, va ser víctima de l’enveja, sobretot quan l’adaptació cinematogràfica d’El nom de la rosa, una de les seues novel·les, es va convertir en un fenomen de masses, no sols per la perícia del director, Jean-Jacques Annaud, sinó també per la versemblança dels personatges, l’ambientació històrica i l’amenitat de la trama.
Cal dir també que va ser reconegut en molts àmbits i, a més de rebre el premi Príncipe de Asturias, que pot semblar un guardó secundari per a un intel·lectual de primera magnitud, va ser doctor honoris causa en 38 universitats del món i els seus llibres han estat traduïts a tots els idiomes que tenen cultura escrita.
Des del meu punt de vista, el d’un lector entusiasmat, l’obra d’Eco té un mèrit doble que no tots els escriptors són capaços d’assolir: la profunditat i la transparència. Quan una persona és capaç d’exposar un problema d’una manera clara, ja ens ha ajudat a trobar-ne la solució, i així són la majoria dels seus assajos. En les seues novel·les, els ingredients principals són el ritme de la narració i la lluminositat de les expressions, més que no la trama o l’ambientació, que també solen ser brillants.
És natural, per tant, que Umberto Eco despertara l’enveja de molta gent que hauria volgut pensar i escriure com ell, perquè les persones tenim tendència a buscar excuses per a les nostres febleses, les nostres limitacions i els nostres fracassos. Però fins i tot l’enveja és bona si es converteix en un instrument de superació personal, de millora.
En la meua opinió, un intel·lectual compromés és això: una persona capaç d’ajudar-nos a millorar fins i tot quan ens provoca enveja. Umberto Eco ho va aconseguir com crec jo que feren també, entre nosaltres, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Carmelina Sánchez-Cutillas, Vicent J. Marqués i molts més que saberen conjugar profunditat de pensament i facilitat d’expressió.
Ara mateix, no sé si els joves tenen referències intel·lectuals semblants, no per falta de persones amb les virtuts necessàries, sinó per la dispersió de les idees i de les informacions, que són un material de consum fugisser; tampoc no sé si les volen tindre i si caldria que les tingueren, però crec que totes les èpoques i totes les generacions necessiten homes i dones que amb el seu exemple ens ajuden a millorar les vides, no dic jo de la majoria, però sí d’algunes minories significatives.
