Em telefonares i em digueres que l’avi era a l’hospital. Eren les vuit i quart del matí.
– El teu oncle i jo hem passat la nit amb ell.
No tardí gaire a entendre que l’avi s’estava morint.
M’explicares que et caigué el món al damunt quan la dona que el cuidava t’havia trucat per dir-te que necessitava una ambulància. Ja ho havies viscut amb l’àvia. En el meu cas, la història també es va repetir: roba negra en la maleta i l’esperança d’arribar a temps per a acomiadar-me. I és que l’avi se n’anà quan volgué, com sempre marxava ell dels llocs.
A migdia vaig anar de Barcelona a València. Des d’allí, agafí un Rodalies fins a Alzira. Em recollires a l’estació. Havia plogut i estava tot molt clar, molt net. Era novembre. Feia fred.
– L’han adormit. No sent dolor –em digueres –. Li queda poquet, però encara està viu.
En arribar a la Ribera, la teua germana, la meua tieta, obrí la porta automàtica dels compartiments d’urgències. Plorava.
– S’ha mort? – li preguntares.
– Fa cinc minuts – et respongué.
Se’ns havia escapat.
La mort m’aterra des que tinc sis anys, però allò no era la mort. Era l’avi engroguit, gelat, molt més menut, com si l’hagueren desinflat. Li vaig fer petons a les mans. Tenia la boca oberta, preparat per a amollar una de les seues sentències. Acompanyí la llitera fins a l’ascensor que l’havia de baixar a la morgue. Era un cos en camisó amb una etiqueta al peu. Enfilàrem cap a Cullera.
Aquella nit se m’acabaren els avis.
Al matí següent, el vetllàrem al tanatori.
Recorde que tenia ganes de respondre amb frases fetes a preguntes farcides de llocs comuns.
Recorde que els seus amics, més acostumats als enterraments que la nit a la lluna, em preguntaven per la xiqueta. Al primer li vaig contestar que s’equivocava, que era la meua germana la que havia parit. Al segon, al tercer i al quart, que era una xiqueta preciosa.
Recorde que en la sala del costat hi havia, inert, l’àvia d’un xic molt conegut al poble. Alguns repartidors de corones, un servei de càtering i molts visitants es confonien i ens donaven el condol per un mort que no era el nostre.
A la tarda, celebràrem el funeral.
Les campanes tocaren a morts. Esperàrem el fèretre a la porta de l’església i executàrem el paseíllo cerimoniosament, custodiant-lo fins a l’altar. Escoltàrem la missa. Ell volia tot això. No seguírem, però, la tradició d’asseure’ns homes i dones per separat. La teua generació ocupà el primer banc de la dreta i la meua, el primer banc de l’esquerra.
Quan acabà, unes quantes dones grans se’ns aproparen a les meues germanes, als meus cosins i a mi per dir-nos que havíem crescut molt, que ara l’avi ja havia descansat, que tot havia anat molt ràpid, que hui estem ací i demà ja no, xiquets. Ens abraçaven, ens besaven. Mirava d’imaginar-me què estarien pensant els meus cosins postadolescents, els quals mai no han viscut al poble.
Li vaig dir adéu per última vegada a l’hort de Sidro, el nom amb el qual l’avi es referia al cementiri. Portava les ulleres bifocals, la seua boina preferida i el vestit jaqueta que havia escollit per a l’ocasió. Per fi li havien tret l’aliança, que tant havia costat d’arrencar-li. El portàrem fins al panteó, al costat de l’àvia. S’estava fent de nit.
Recorde que mitja hora després fugírem de la mort i ens llançàrem als braços de la vida, als de la meua neboda, als de la teua néta, als d’aquell bebé que mai no recordarà el besavi que portava una foto seua a la cartera.
Recorde que aquell dia vaig pensar que volia tornar a viure en aquest poble que té mar i que té muntanya, que és lleig i bonic alhora.
Recorde que em vaig prometre no fer tard mai més a la mort de ningú.
