El passat 22 de gener, el dia que sant Vicent de la Roda allargava el dia una hora, va morir-se Ursula K. Le Guin, una de les escriptores de la meua vida. Els llibres de Le Guin ocupen dos pams llargs de la meua llibreria, però no hi ha nombre que mesure l’espai que ocupen en el meu cor. Escriptora prolífica de relats i novel·les de ciència-ficció i fantasia, Le Guin s’ha capbussat, al llarg de tota una vida d’escriptura, en les fondàries de l’univers i en la immensitat de l’ànima humana. S’esmenta d’habitud en els seus perfils biogràfics que son pare era antropòleg. També ho era sa mare. La importància d’aquesta professió en l’escriptora que coneixem, radica, al meu parer, en el fet que son pare fos un dels impulsors de l’antropologia cultural als EUA, branca de l’antropologia que estudia l’ésser humà com a ens cultural. Mentre Alfred Kroeber –son pare– era professor a la universitat de Berkeley, molt abans del naixement d’Ursula, va ser trobat Ishi, el darrer nadiu nord-americà de la tribu yahi que, fins a la seua mort al cap d’uns anys, va viure en el museu d’Antropologia de Califòrnia, on hi va col·laborar amb el pare de Le Guin, que va codificar la seua llengua i en féu recull de costums i llegendes. Més tard, Ishi ja mort, Alfred Kroeber es va casar amb Theodora, que fou la mare d’Ursula i que, a la mort del marit, va escriure la biografia d’aquell nadiu. Després d’Ishi, va haver-hi altres nadius objectes d’estudi, nadius de les tribus de Califòrnia que visitaven la casa dels antropòlegs i que van formar part de la vida de Le Guin quan era una criatura. I crec que fou aquesta, la mirada que mai no va perdre. La mirada interessada, curiosa i perplexa de costums que no entenia, l’oïda atenta a llengües desconegudes, el respecte per l’altre, sempre distint i incommensurable. La seua imaginació se’ns emporta sempre lluny, molt lluny, per tal que ens emmirallem i acabem retrobant-nos. Li he fet homenatges directes en algunes de les meues novel·les: En les mars perdudes, El ciutadà perfecte. Amb Ursula K. Le Guin he viatjat per Plans paral·lels, per Terramar, per Les tombes d’Atuan i La costa més llunyana, per Països imaginaris, per Omelas. He anat i he tornat per l’espai infinit. I cada volta el viatge m’ha sorprès, m’ha desvetllat, m’ha sacsat fins retornar-me, sempre, a mi mateixa. Ursula K. Le Guin, una maga de la literatura, una gran, una mare de l’ànima. Si encara no la coneixeu, us augure hores felices. Jo hi tornaré als seus escrits i deixaré que La mà esquerra de la foscor, que no és sinó la llum, il·lumine el meu camí.
