Hi ha un moment que arriba en la vida de tota mare. El moment en què el dentista et diu: “A este xiquet sembla qui li hem de posar aparato”. Noooooo! És escoltar això i automàticament és com si et convertires en la filla que Montoro sempre ha desitjat. Només penses que en pressupostos.
Abans, les que portaven aparato eren les mateixes que podien portar la resta de coses i, a més, tenien apartament –a ser possible a Sant Joan–. Ara no, ara tots els xiquets han de portar aparato. Definitivament, les mares de hui en dia tenim un problema seriós. Sabem fer xiquets guapíssims i llestos però alguna cosa falla a l’hora de la dentadura. Ho hem de reconèixer. No som perfectes! Estem ahí, ahí, però de moment no hem aconseguit la perfecció en les nostres criatures. Les estadístiques dels dentistes així ho indiquen.
Demanes una segona opinió, convençuda com estàs que això no pot estar passant però la resposta sempre és la mateixa: “No ve que no tiene espacio para los dientes?”. I tu, igual, vore-ho, ho veus, però arriba el cas que et donen el pressupost i penses: Què importen una o dues dents de menys!, no? “Menos es más”, no diuen això? Que arribe el minimalisme també a la boca!
Vaja, que de cop t’adones que t’ix més barat portar el xiquet a Disney en temporada alta, sopar amb les princeses i tots els extres que pugues afegir, que fer-li l’aparato. De vegades, fins i tot t’ix més econòmic llogar tot Disney i portar-lo a casa.
Clar, així les coses, després veus els aparellets en qüestió i ja només falta que porten GPS, Bluetooth i doble airbag. Quina varietat a l’hora d’elegir! De colors, d’estreles, amb els personatges de dibuixos animats preferits, amb l’escut de l’equip de futbol de torn, i el que més em va impactar a mi: amb foto de la família! Però quina necessitat de portar la foto de la família al paladar? I què ha d’anar, tot el dia amb la boca oberta i el cap tort perquè la resta puga vore la foto en qüestió? El pròxim ja serà amb galeria d’imatges i tot, com els mòbils. Jo ja ho veig, amb la llengua podran anar passat les imatges. I si no, temps al temps.
De veres, arriba un moment que, entre els diners i les opcions decoratives, perds la noció de la realitat i ja no saps si estàs triant un aparato per a les dents del teu fill o si heu decidit muntar un after hours a casa. Cada volta que s’acosta un policia a nosaltres li dic que tanque la boca no siga que em demanen la llicència d’obertura. I és que, quan l’obri, és com si estiguérem a Pacha, però al d’Eivissa, que ha de ser més vistós, segurament. Això sí, quan pense el que han costat els colorets maleïts, se me’n van les ganes de ballar.
