Fa uns dies, mentre la Guàrdia Civil ocupava Barcelona, el president de les Corts, Enric Morera, lamentava en Twitter, a títol personal, l’actitud repressiva de l’Estat contra la voluntat de milions de catalans de celebrar un referèndum d’autodeterminació.
Morera es va limitar a manifestar la seua opinió en un to moderat davant d’una actuació del govern Rajoy –amb el suport del PSOE– que una bona part de la classe política espanyola i catalana, de la premsa estrangera i d’analistes de tots els àmbits des del judicial passant pel polític, no han dubtat a qualificar d’estat d’excepció encobert i de suspensió de l’autonomia per la porta de darrere. Per a saber-ho només cal ser veí d’un qualsevol poble o ciutat de Catalunya.
Diga el que diga l’obedient premsa espanyola, el cert és que Madrid manu militari ha suspès pràcticament la democràcia en Catalunya amb tot el que això representa. Per a garantir l’èxit de l’operació, el Gobierno no ha dubtat de posar al front de la repressió judicial i policial comandaments de la Guàrdia Civil, jutges i fiscals ideològicament afectes.
El cas és que, en un clima enrarit com aquest, en el context d’una societat com la valenciana –hegemonitzada pel conservadorisme més ranci–, d’una societat amb una estructura comunicativa gens plural que sotmet els ciutadans a un veritable cordó sanitari informatiu, Morera va demostrar una gran valentia denunciant com a demòcrata l’abús del govern de Rajoy. De seguida, un allau de personatges com Jorge Bellver, Alfredo Castelló o Verònica Marcos, eternament muts davant la corrupció del seu partit, es van afanyar a recriminar-li agrament el gest. Morera es va veure literalment acaçat tant per defensors de conveniència de l’ordre constitucional com per catalanòfobs de tot pelatge.
Dos dies després, la vicepresidenta, Mónica Oltra, també es va pronunciar en primera instància al respecte, només que en un sentit molt distint al de Morera. Ho feia, vés per on, dies després que els seus socis de partit del Bloc signaren a Menorca, juntament amb altres forces d’esquerres, una declaració a favor del dret dels pobles d’Espanya a exercir democràticament la seua sobirania. Durant la seua compareixença, Oltra, va exigir a Puigdemont que desconvoqués el referèndum i que s’assegués a parlar amb Rajoy. Ni una sola paraula de la repressió de l’estat. Vull dir de la irregularitat amb què es van produir les 14 detencions, de les amenaces, del relat fal·laç de Moncloa orientat exclusivament a justificar una acció repressiva sense pal·liatius. La vicepresidenta va igualar Rajoy a Puigdemont, sense matisos, i es va quedar tan ampla.
Finalment, Oltra va advertir que qualsevol solució territorial d’Espanya no podia passar per no ‘solucionar els problemes dels valencians’, ben bé com si els catalans en tingueren la culpa de la seua crònica genuflexió política.
El to i la intenció en un context com aquell l’hauria aplaudit qualsevol regionalista, des de Lizondo passant per Alberto Fabra, però no cap militant del valencianisme d’esquerres que potser hauria esperat, com a mínim, un posicionament clar i rotund contra la repressió. De fet, els seus socis del Bloc van protestar enèrgicament i, fins i tot, algun d’ells amb càrrec a l’administració va assegurar haver sentit vergonya. Ni Agueda Micó ho va poder arreglar en assegurar, maldestrament, que les declaracions d’Oltra es circumscrivien a l’àmbit institucional. Volia dir Micó que Oltra hauria dit el contrari sobre la repressió en Catalunya en un míting de partit per a acontentar la militància que des de la trona del poder?
El cas és que la dirigent de Compromís completava, amb aquesta fugida cap endavant en clau “els catalans ens volen furtar la paella”, tot un seguit de declaracions i manifestacions sobre el conflicte català que s’han caracteritzat bàsicament per la banalització pura i dura. Ni tan sols els canvis d’humor de Pablo Iglesias sobre els catalans l’han fet variar la seua posició de perfil. La impressió de tot plegat és que Oltra no només diu aquestes coses per a agradar el regionalisme local sinó que potser es creu també el conte de burgesos i capellans fanàtics que els comunistes dels setanta explicaven sobre el nacionalisme català. Altres, com el fiscal Maza, creuen en l’abducció de milions de persones o en els vincles del gihadisme amb l’independentisme… Ja s’ho faran. El desconeixement de la realitat i l’al·lèrgia espanyola –de dretes o d’esquerres– a tot el que té a veure amb els catalans té uns efectes al·lucinògens potentíssims.
Ara mateix, la bretxa que s’ha obert dins de Compromís entre el valencianisme d’esquerres i l’esquerranisme difús arran del conflicte català és ja molt profunda, com així ho demostren els fets dels darrers dies. I cal dir que ho serà encara més perquè a Catalunya la situació empitjorarà i perquè cal preveure, també, una revifada de l’espanyolisme més ranci que es recolzarà i justificarà cegament en les actuacions d’un estat més autoritari que mai.
