Faig una pausa en la feina. Isc a esmorzar. M’assec a una terrassa en el carrer Serrans de València. Això ja sembla Barcelona, em diu el xicot del bar, perquè un riu de turistes amollats per algun vaixell de pas inunda de colp el carrer. Al banc que tinc enfront s’asseu una dona jove, agafa la criatura del carret on el porta, s’obri la camisa i li dona de mamar. Sí. Tot seguit, un home gran acompanyat de dues dones que camina amb dificultat agafat d’un caminador, s’asseu a la vora per descansar. Les dones s’asseuen amb ell. El banc és gran i ample i tot de colp tinc la sensació d’estar contemplant la vida en tota la seua extensió, en tots els seus cicles. El nadó, la mare que l’alimenta, els vells que fan un breu descans. Sí. La vida diu sí. Diu sí als inicis. Diu sí als finals que s’acosten, inexorables, quan és el seu moment. Mentre els observe, tots asseguts al mateix banc, pense que han fet història, que la fan, a la seua manera, i són allà davant meu, i d’alguna manera formen part de la meua història, i el xic ha dit Barcelona, i inevitablement jo recorde aquella foto que he vist de tres dones grans que avancen amb l’ajuda dels seus caminadors amb l’estelada als muscles com qui duu un mocador. Sí. Torne a casa a migdia i em trobe que una planta ha tret tot de fosforescències d’un lila preciós al costat d’una paret on un caragol descansa. La tortuga de terra que viu al pati vol, sí que sí, amagar-se per a hivernar, encara que al meu parer encara és prompte, encara que fa sol i encara que. Però ella, sí que sí, s’amaga al cau que té preparat. Perquè no es pot aturar la vida, ni els seus cicles, ni la història. Per això pare l’orella, per escoltar atentament la remor subterrània, el riu de sang que em corre i que m’habita, que mou el meu cor i que m’anima. I ara mateix sent que el seu ritme s’acobla al de la història. I somric perquè, quan la força és tan gran, tan vital, tan decidida, només has d’obrir els braços, l’ànima, el cor i tot i deixar-la expressar-se. Escolte atentament. Parla en la meua llengua, la vida i la història. I, clar i català, diu sí.
