Rafael-Lluís Ninyoles va publicar el 1979 Madre España, llibre que va traduir al català 20 anys després. Mare Espanya estudiava la morfologia del pensament nacionalista espanyol, “la seua gènesi, les seues tendències intel·lectuals i pràctica política –que arriba al feixisme– i les seues propostes de futur.”
Malgrat el pas del temps, l’anomenada Generació del 98 constitueix, com explicava Ninyoles en aquell llibre ja clàssic, la pedra cantonera del nacionalisme nascut de la pèrdua colonial. Amb el temps, la seua ambigüitat ha provocat, en paraules de Manuel Vázquez Montalbán, que aquella mentalitat nacional “puga ser reivindicada igualment per les derivacions del feixisme i pels rebrots de l’acràcia intel·lectual”. Si ho mirem des d’aquesta perspectiva, José Antonio Primo de Rivera i el catolicisme franquista són ancestres incorruptes dels joves nacionalistes que simbolitzaren, per exemple, el diari El País de Juan Luis Cebrián –fundat, no pas per casualitat, pel fill de don José Ortega– i el PSOE de Felipe González i el club dels sevillans. No és debades que el mateix Manuel Vázquez Montalbán ja va subratllar al seu dia que El País, juntament amb la Guàrdia Civil, el PSOE, la Lliga Nacional de Futbol i “potser el gaspatxo a l’estiu” eren el “cens de garanties de la unitat del nou estat espanyol democràtic”. Què no hi hauria dit, aquesta setmaneta, l’enyorat Vázquez!
Dalt o baix, aquella Generació concentra també la paternitat del discurs nacional actual i arriba, amb els matisos que calga, a tot l’espectre social, mediàtic i polític. Del PP i satèl·lits als neofalangistes de Ciudadanos, les famílies del PSOE i els populistes de Podemos i perifèries. De Tejero a Gaspar Llamazares, de Victor Manuel–”mírala, mírala, la Puerta de Alcalá”– a Mariscal estan d’acord, com els tristos intel·lectuals del 98, que Espanya és una unitat substancial que no s’ha de modificar. Una mentalitat metafísica que, segons veiem cada dia, ha colonitzat fins i tot les consciències de la progressia espanyola, tan cosmopolita de boqueta com genuflexa davant la bandera amb què Franco va derrotar la legalitat republicana.
Aquell discurs suposadament regeneracionista fills del 98 ara rebenta per Catalunya i demà vés a saber per quina altra costura ho farà. La convocatòria del Referèndum de Catalunya n’ha estat la bomba de la traca, el primer dia d’una Espanya que no som capaços de concebre quina forma tindrà precisament perquè estem immergits dins dels esdeveniments. En el camí, les carassetes han caigut i tothom s’ha retratat davant de l’eventualitat de les transformacions –a Catalunya i a Espanya. La magnitud de la repressió contra l’atreviment català ha provocat posicionaments dualistes i l’equidistància ha esdevingut un impossible. Davant del dilema radical, qui calla també consent la manipulació mediàtica, la persecució policial i les actuacions adreçades contra institucions, empreses i ciutadans en ple ús dels drets humans. Una derivada, aquesta darrera, que potser els guardians de les essències espanyoles no havien calibrat en totes les seues conseqüències “glocals”.
Vora 40 anys després de la publicació, la lectura de Mare Espanya permet concloure que, “a més d’ideològica, la seua visió és errònia”. No hi ha cap investigació social –ni teòrica ni empírica– que puga validar al segle XXI les formulacions historicofilosòfiques de l’enyoradissa generació del 98 ni de les seues derivacions actuals. Ben al contrari, l’evolució de l’estructura social espanyola impugna aquella idea d’una Espanya malaltíssament unitària que elaboraren els ideòlegs del problema d’Espanya. Una prova més que evident és que totes les disputes internes dels partits polítics espanyols estan travessades precisament per la qüestió territorial. La temptativa de Susana Díaz i el club dels veterans sevillans de controlar el PSOE ha estat la desesperada opció –la darrera?– de salvar aquell imaginari cerealista del 98 i els interessos econòmics que la contraposen a una altra Espanya basada en l’economia productiva. Davant de l’escenari creat a tot l’estat pel desafiament català, prompte sabrem, entre moltes altres coses, si l’opció de Pedro Sánchez –i espanyols professionals com Josep Borell i Margarita Robles– era una alternativa real o simbolitzava només una tàctica discursiva finalment buida de contingut. No seria la primera vegada, des dels intents de la Federació de Partits Socialistes (FPS) fins a les mentides interessades de Zapatero a Pasqual Maragall.
Siga com vulga, el repte català no marca només el camí triat per una gran part del poble de Catalunya i les seues institucions democràtiques. Representa, alhora, la impugnació d’aquella Espanya mítica que continua, segons veiem, en guerra contra Cuba i Filipines. Una impugnació, no ho oblidem, que arriba amb una proposta d’urnes a la mà.
