La criatura s’alça de terra ajudant-se amb les mans, el cul encara gros a causa dels bolquers. Fa setmanes que tempteja. Fa dies que l’ajudes a fer les primeres passes, primer amb totes dues mans agafades, de cara a tu. Després des de darrere, deixant-la que t’agafe únicament dos dits, un dit, la punta d’un dit, fins que, inesperadament, ja no li cals i camina tota sola. Tu ets allà darrere, plena d’orgull, contenta, sense una consciència precisa, encara que són les primeres passes cap a la vida i cap al món. Sola. Sense tu. Saps que caurà, indefectiblement. Que hauràs de posar-li roget a les ferides, que l’hauràs de consolar i que l’hauràs d’animar a intentar-ho de nou si és el cas que agafa por. Però no pots tornar enrere, si l’estimes. I amb tot, encara és fàcil. O, almenys, molt més fàcil que ho serà anys després, quan ja en fa molts que camina sola, posem-ne catorze o quinze. En aquell moment voldries que es tornàs a agafar ni que fos de la punta d’un dit, indicar-li el camí, evitar-li cada topada. Voldries oblidar que ja fa temps que camina sola. És llavors quan has d’invocar el coratge necessari per estimar els fills. El coratge, sí, la força de l’ànima i del cor. Perquè semblava que seria fàcil, estimar aquelles criatures que ja no ho són. Semblava que estimar ho duien escrit a les venes i els ossos. Però no. Rotundament. No. No venia amb els gens. L’instint de protecció, potser sí, com la por i l’angoixa. Però a estimar s’ha d’aprendre, i cal coratge. Cal coratge per estimar els altres tal com són. Més encara els fills. Perquè mai no són exactament com voldríem. Són massa tímids, o massa agosarats, o massa vius, o massa quiets, o massa del que siga o massa poc. Mai no posseeixen les qualitats exactes que voldríem. No són perfectes. Però els hi voldríem, perquè foren feliços, perquè no patiren, perquè… O això ens diem. Però també hi ha l’orgull propi, el pensament del que veuran de nosaltres en ells, les pròpies frustracions, les pròpies pors, les pròpies projeccions. Cal coratge, molt. Perquè estimar-los és deixar de jutjar-los a cada pas, aprendre del seu viatge vital, escoltar els seus mots que ja no són els nostres, contemplar aquell cos que un dia fou el teu i saber que no et pertany. Jo l’invoque cada dia, aquest coratge. Per conjurar la por, per no posar el roget abans de la ferida, per contemplar com aixeca el vol la criatura que ja no ho serà més. Un vol irregular potser, o erràtic com les primeres passes. Però un vol bell, seu, viu, amb una harmonia desconeguda encara però latent, com l’arbre en la llavor. Un vol que aprenc a estimar, cada dia.
