Referèndum. m. [LC] [DR] [PO] Votació de tots els ciutadans per a pronunciar-se sobre una qüestió o per a donar suport a una persona o a una mesura política.
Una estafa a la democràcia. Colp d’Estat. Punt de no retorn. Desobediència. Segrest. Precipici institucional. Desafiament. Totalitarisme. Sens dubte, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i la premsa espanyola no entenen el mateix significat d’aquest concepte. Referèndum, una paraula que s’ha posat de moda en els últims anys i que tant de bo puguem veure moltes més vegades sobre la taula durant els anys que vénen. Una paraula amb una sonoritat bonica, alhora que brusca: la ‘r’ inicial, tan forta, i l’harmonia celestial de la tercera e oberta. Una paraula amb moltes ‘e’, i només una ‘u’. Sí, així: RE-FE-RÈN-DUM. Una paraula amb un significat preciós, la veu del poble, que ha sobreviscut al pas del temps. Un concepte, no ho negarem, que ens han fet avorrir a uns i a altres.
A conseqüència del procés cap a l’autodeterminació de Catalunya, la paraula referèndum és, en l’imaginari col·lectiu de gran part de la societat, sinònim d’independència, o, per exemple, d’il·legalitat. Autodeterminació, 1 f. [LC] Acció de decidir per un mateix. 2 f. [PO] Acció per la qual un poble decideix lliurement el seu futur polític. Autodeterminació, una altra paraula endimoniada que s’ha desvirtuat amb el procés –i aquesta, procés?–. Més enllà de Catalunya, el fet que aquestes paraules s’hagen posat damunt el tauler polític i damunt les taules de totes les cases d’aquest Estat –qui no té una opinió al respecte?– podria ser un fet interessant. Per què no podria ser aquesta l’obertura d’una via cap a l’autodeterminació en molts altres sentits? Per què no posar en marxa mecanismes que faciliten la participació de la ciutadania? Per què no opinar sobre altres qüestions que ens facen caminar cap a la transformació social comptant amb totes les persones?
Però allò cert és que, en l’imaginari col·lectiu, en les taules de les cases i en el tauler polític espanyol, aquestes paraules han pres un sentit negatiu, en cap cas per una casualitat. En quin moment hem permès que polítics i periodistes titllen d’antidemocràtica una consulta popular i que l’opinió pública generalitzada hi done suport a la idea? L’actitud autoritària que el govern central ha pres en aquesta qüestió hauria d’alarmar-nos, amb un suport total de les grans capçaleres: “El Estado se planta”, diu El Periódico. El Mundo destaca que Rajoy “hará todo lo necesario, sin renunciar a nada, para evitarlo” o l’ABC: “No menosprecien la fuerza de la democracia española”. Veuen trontollar les bases del règim del 78 i volen demostrar que, al segle XXI, encara poden utilitzar la força com ho feien abans de la falsa transició que els ha permés continuar al poder quaranta anys més tard.
Sí, és cert, ja n’estem fartes del tema i volem que passe ja l’1 d’octubre. Amb l’excusa del procés, a Catalunya i a Espanya la resta de problemàtiques han deixat d’existir i això no ens agrada: Què pensarà el sector del taxi del fet que part del govern català abandone del Parlament en el moment en què aborden les problemàtiques que els afecten perquè tot just el seu punt era el següent del de l’aprovació de la llei? Que s’entenga la ironia: volem tornar a parlar de l’atur, de l’explotació laboral, l’emigració i la immigració, el masclisme o el patriarcat i també volem opinar al respecte per a modificar lleis i prendre acords que ens permeten construir un món millor. O sobre aquestes qüestions no és vàlid opinar o saltar-se les lleis establertes? Desobediència, que deia El Periódico fa tres dies. I tant que sí!
Que les paraules independència i autodeterminació no desapareguen dels nostres mapes. Que la Constitució deixe de ser intocable per a altres qüestions. Que la opinió del poble interesse no només quan va en la mateixa direcció que la de la classe política de torn. Que el procés siga l’inici d’un llarg camí en què la paraula referèndum torne a sonar de manera meravellosa.
