Recentment s’han publicat els resultats de l’enquesta Adecco que pregunta als xiquets i joves de l’estat espanyol d’entre 4 i 16 anys què volen ser de majors, i d’ella es poden extreure diverses lectures. Una de les primeres, a nivell personal, és que estic desfasada: he hagut de buscar qui és El Rubius, un dels famosos que la xicalla preferiria com a cap en el seu lloc de treball per al futur. Es tracta d’un youtuber que defineix el seu canal com a espai de Gayplays, on fa muntatges random, troleja i altres verbs que possiblement se li escapen a alguns dels lectors d’aquest diari. I és que la tecnologia avança a una velocitat imparable, i així ho reflexa també l’enquesta Adecco: la professió de youtuber és la quarta preferida per als xiquets –en masculí– enquestats; una feina que ens costaria d’explicar als nostres avis i àvies, però que també queda en certa manera llunyana per als de la meua generació. La influència creixent de les xarxes en els més joves és innegable i respostes com aquesta ho demostren. No obstant això, la de youtuber és l’única professió “nova” que apareix en una bona posició a l’enquesta. Certament, altres més clàssiques com la de futbolista, professora, policia, metgessa o la mítica de bomber continuen ocupant les parts més altes de la llista.
En aquest sentit, la qüestió de les xarxes no és per a mi la lectura més interessant que es pot despendre de l’enquesta. N’hi ha una altra que em crida més l’atenció: la de gènere. En diversos sentits es pot constatar que, si bé s’ha avançat tant en algunes qüestions gràcies a la tecnologia, la fractura entre gèneres continua estant molt vigent. Ho explicarem a continuació, però es pot fer palès audiovisualment veient aquest vídeo: un exemple clarificador de les diferències en l’educació que reben xiquetes i xiquets, de la permanència dels estereotips i de la desigualtat.
En primer lloc, les diferents preferències dels infants i joves quant a la seua professió futura, no deixen espai al dubte: els xiquets volen ser davant de tot futbolistes (18,2%) i policies (15,2%), i els segueixen, en aquest ordre, professors, youtubers, bombers, informàtics i enginyers. Les xiquetes, per la seua banda, prefereixen ser professores: una cinquena part de les enquestades (20,3%) ho ha triat com a primera opció. Les segueixen les metgesses, veterinàries, perruqueres, cantants, actrius i infermeres. En la mateixa línia, un 10,3% de les xiquetes assegura que quan es jubile es dedicarà a les tasques de la llar, mentre que només ho afirma així un 3,2% dels xiquets. Un any més, les dones prioritzen les responsabilitats domèstiques o la família amb major intensitat que els homes i deixen en un segon plànol les seues aficions o moments d’oci, mentre que ells posen per davant els seus desitjos personals.
Tot això demostra que continuen íntimament vinculats al gènere femení tots els treballs de cures, és a dir, aquelles activitats que es desenvolupen per a satisfer totes les necessitats que requereixen les persones per a garantir el sosteniment i reproducció de la seua vida, així com el seu benestar físic i emocional (Gàlvez, 2016:19). Les dones som encara educades com a cuidadores i això es trasllada a les professions a les quals ens volem dedicar. Un fet, d’altra banda, bastant comprensible quant als models a imitar reprodueixen a la perfecció aquest rol: el 50,8% dels enquestats asseguren que és sa mare qui assumeix la responsabilitat de les tasques de la llar. Al vídeo, una xiqueta assegura que se n’encarrega sa mare, mentre son pare es dedica a fer màgia i tocar la guitarra: un altre exemple clarificador.
De la mateixa manera, al gènere masculí se li encarrega encara el rol de protector i salvador, amb professions que requereixen major enginy o esforç físic. I aquest fet, com el del rol de les dones, no només es trasllada en les professions futures, sinó també en les relacions interpersonals: ells són els actius, protectors, controladors, que descansen a casa; elles, passives, cuidadores, obedients, institutrius. Rols fomentats a més pels joguets amb què juguen: com a exemple, podem fixar-nos en Playmobil, qui ha llençat el “City Action” amb protagonistes masculins i elements com una presó, una comissaria o un camió de bombers, i el “City Life”, amb protagonistes femenines i elements com un parc infantil, una escola o els instruments de neteja de la casa: llavadora, planxa i aspiradora.
Així que mentre en alguns aspectes s’observen canvis evidents i avanços que se’ns escapen de les mans, fins i tot a les generacions immediatament anteriors a les enquestades, amb assignatures com la tecnologia o la informàtica, d’altres demostren que estem estancades en algunes matèries com la igualtat de gènere o el treball social. Potser caldria concentrar els esforços a fer avançar també aquestes matèries, tant o més importants que les altres. Transformar l’educació és clau per a transformar el nostre futur, i que tots i totes tinguen dret al que una xiqueta catalana de 13 anys ha respost a l’enquesta a la pregunta “què vols ser de major”: “vull ser feliç”.
