No ets ningú si no tens una resposta per a quan s’acabe l’agost i et demanen on has anat. No ets ningú o, en tot cas, ets Nerea, que es passarà l’estiu amb un contracte temporal i un sou de misèria per netejar la merda que algú, literalment, deixarà plantificada en un vàter públic de Zumaia. O ets Manel, que es passarà l’agost recollint deixalles vora mar entre la cala de la Fustera i la del Baladrar. Si ets algú, pots anar a tots dos llocs. Viatges a Zumaia, a Ea, a Lekeitio. Tens la gran pensada de pujar fins a l’ermitori de san Juan de Gaztelugatxe i et trobes enmig d’una romeria demencial, impressionada per la gentada que hi acut i, alhora, incapaç de fer marxar enrere. Després tornes, com cada any, a la casa dels amics en la Marina. T’espanta el que veus. Les noves construccions de propietaris russos, el cartell que anuncia en Moraira que s’han gastat més de cent mil euros per refer un pam de platja que l’hivern s’endugué, que es tornarà a endur aquest any. Recordes la història d’aquell home que et van contar fa vint anys, aquell treballador de la terra que anava a jornal i va decidir canviar per fer d’encarregat de manteniment d’un hotel en Benidorm. Pensava que la feina seria més descansada i, sobretot, el contracte oferia una seguretat que el jornal –ara adobar un marge, ara aclarir un camp de tarongers–, no tenia. Però passat l’estiu, l’home abandonà l’hotel. Segons les seues paraules, tenia por de parar boig en un lloc com aquell, perquè a ell li agradava adobar les coses que s’espatllaven, sí, però en aquell hotel no parava mai, ara la tassa d’un vàter, el penjador de les estovalles, el capçal del llit; però no perquè les coses es trenquessin per l’ús, sinó perquè els clients les destrossaven a propòsit, i allò ell no ho entenia gens, no li entrava en el cap. Et demanes si no serà l’hora de canviar. La idea de no ser part de l’eixam que es mou durant l’estiu, que erosiona paisatges i s’oblida de les vides precàries de ningú t’acaricia les parpelles mentre les acluques, estirada en la gespa d’un parc de Zumaia o en el llit de la casa de la Marina després d’un bon dinar. La idea de no ser ningú et rellisca per la pell metre t’adorms, arriba als peus del llit i s’esvara per la vora. Cau enmig de la roba plegada i ordenada dins la maleta oberta, preparada per al proper destí.
