L’emissió recentment del documental ‘Las cloacas de Interior’ ha sacsejat l’opinió pública catalana enmig d’un clima de repressió judicial i política contra les institucions catalanes insòlit en el context europeu. El documental, dirigit per Jaume Roures i produït per Mediapro, va tocar el cel amb un share del 30,1 %, que representa 766.000 espectadors. A part de TV3, només la televisió pública basca EITB va emetre també el programa, que ja ha adquirit IB3 i que també emetrà avui la cadena GOL. Val a dir que cap televisió espanyola va voler passar-lo, un símptoma més del cordó sanitari comunicatiu espanyol davant del procés.
L’altra nit, els catalans van poder comprovar, a través dels testimonis de funcionaris del mateix ministeri d’Interior, com Jorge Fernández Díaz va utilitzar tots els recursos de l’Estat per a destruir la reputació de polítics catalans com Xavier Trias o Artur Mas i perjudicar així el sobiranisme, fent joc brut i amb la connivència de mitjans de comunicació com el diari El Mundo, que es van avenir a publicar informacions molt greus sense contrastar-les.
Tot plegat, el treball de Roures confirma el que acaba de concloure la comissió d’investigació del Congrés contra l’opinió del PP, és a dir, que sí que va existir una Operación Cataluña. Els parlamentaris han dictaminat que el ministre Fernández Díaz juntament amb el seu director adjunt operatiu, el comissari Eugenio Pino, i el director general de la Policia, Ignacio Cosidó, van crear i manar una autèntica policia política. Aquest grup no solament va atacar el sobiranisme sinó que va treballar per a obstaculitzar les investigacions sobre corrupció que afectaven el PP o per a perseguir els seus adversaris polítics, especialment el PSOE i Podemos.
Com sigui, ni els socialistes, ni Ciudadanos, ni els nacionalistes conservadors del PNB han volgut anar a la fiscalia perquè aquesta actue d’ofici, quelcom que sí que faran els grups Unidos Podemos i Esquerra Republicana de Catalunya. Una vegada més en la història recent d’Espanya, les rates grosses de les clavegueres de l’Estat quedaran impunes i tota la seua merda romandrà sota les estores institucionals per a sorpresa d’una ciutadania que veu com el franquisme i el seu tuf insuportable no acaben d’esvair-se per més que passen els anys.
Al País Valencià en sabem i molt de clavegueres de l’Estat. Les vam patir especialment durant la Transició quan aquestes van donar suport amb descaradura al violent anticatalanisme. Altrament, no sabem, ni sabrem mai, fins a quin punt van donar cobertura durant dues dècades a un sistema polític autonòmic totalment corromput.
Amb tota la que està caient paga la pena recordar les intervencions al Senat del socialista Alfons Cucó l’estiu del 1979, les seues peticions d’empara a l’exmilitar franquista i ministre d’Interior, Antonio Ibáñez Freire, davant la cronificació en el país del terrorisme blaver. No cal dir que Freire, però també el Governador Civil de València, Fernández del Río, i la dreta local, a l’uníson, van negar reiteradament i amb cinisme la realitat, els fets. Com havien, però, de reconèixer-los quan eren ells els qui els consentien amb la seua passivitat quan no els atiaven sense complexes? La dreta, ben protegida pels aparells de l’Estat, instrumentalitzava el blaverisme contra l’esquerra i les institucions i aconseguia així entorpir el normal funcionament de la democràcia i mantenir els seus ressorts de poder.
Dos anys després de les intervencions de Cucó, concretament la nit de l’11 de setembre de 1981, dues bombes van esclatar en el domicili de Joan Fuster. És evident quin era el resultat que es buscava. Encara avui cal preguntar-se quin tipus de persones tenen la capacitat per a fabricar uns artefactes explosius com aquells. Els motius pels quals la policia no va investigar res. En definitiva, qui hi havia al darrere. Certament, mai no ho sabrem, com no sabrem tampoc qui va atemptar molts anys després contra les seus del Bloc i Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de València. O de l’autoria de desenes de petits actes de violència comesos dia rere dia al nostre país, sempre contra els mateixos.
És clar que hi ha hagut una policia política, ara i adés, com hi va haver també un GAL i un Intxaurrondo i una justícia espanyola que, a l’hora d’enfrontar-se als casos, sovint té més en compte la ideologia que els fets. Només cal veure com se les ha gastat l’Audiència Nacional amb els joves detinguts per la baralla en un bar d’Alsasua amb dos guàrdies civils. El tribunal els demana als vuit processats penes d’entre 62 anys i sis mesos i 12 anys i sis mesos. El mateix jutge Garzón ha denunciat la desproporció de les peticions de pena per considerar que no es pot igualar un delicte d’agressió a un de terrorisme.
De tot plegat, els francesos en diuen raison d’etat. Per al cas, caldria afegir la del vieux etat, sens dubte.
