El fallers de València han declarat la guerra al regidor Pere Fuset i a l’alcalde Joan Ribó i no pararan de disparar-los fins que de tant tirar els rebente el trabuc en la cara. La música d’aquesta despertà a meitat de legislatura la toca principalment i com sempre, Las Provincias mentre els masclets els refilen els representants més assenyalats de la Interagrupació. Una entitat entre el sindicat groc i la Santa Inquisició que després de vint anys aguantant-li tots els pets a Rita Barberà, Fèlix Crespo i tutti quanti ara, just quan governa la ciutat una coalició d’esquerres, s’ha despertat als valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Al primer, l’acusen de voler polititzar la festa. Al segon, d’haver-los ofès per dir que a les fogueres d’Alacant dominava un estil artístic mentre que les falles n’accentuaven l’aspecte més grotesc. Què has dit Ribó?!!!
La polèmica faria riure si no fos pel tuf que fa de campanya instrumentalitzada per la dreta indígena al vell estil. La veritat és que Fuset no ha polititzat res més enllà de posar una mica d’ordre i la pota en més d’una ocasió crec que, principalment, per un excés d’entusiasme festiu, que tampoc cal. Pel que fa al que va dir Ribó sobre les Fogueres i les Falles em fa la pinta d’un parler pour parler tot i que al popular Alfonso Novo li haja sonat a una heretgia digna de les flames purificadores. Ben mirat, el més segur és que a Ribó aquest debat al voltant d’estils li la duga tan fluixa com a la majoria dels valencians d’arreu.
Tant se val. La refrega resulta d’un provincianisme que tira de tos. Fet i fotut, les Falles no han fet cap altra cosa que polititzar la vida social dels valencians des de 1939, sempre agafades de la maneta de la dreta més conspícua, primer de la franquista i després de la democràtica. Per a trobar exemples no cal, però, anar-se’n tan lluny com al final de la guerra, just quan la filla de Franco va ser nomenada fallera major de la ciutat. Només cal tirar endarrere la pel·lícula als anys de més esplendor de Rita Barberà i veure fins a quin punt l’alcaldessa feia el que li rotava i deia el que volia a compte de la festa sense que cap assenyalat faller li diguera ni ase ni bèstia. Per exemple, el 2006. Aquell any, mentre la festa creixia sense control ofegant la ciutat, una desficaciada va cremar quatre figures del remat de la falla de l’Ajuntament. Barberà, aleshores molt nerviosa amb el canvi de govern a Madrid i amb una oposició política molt dura encapçalada pel socialista Rafael Rubio i pel comunista Antonio Montalbán, va eixir als mitjans de comunicació feta un bou embolat. La premsa de dretes, com no podia ser d’una altra manera, va magnificar el fet fins a extrems d’una comicitat berlanguiana. Ni quan el cas Watergate la premsa americana es va prendre tantes molèsties en esbrinar què havia passat. La policia local, capitanejada per l’opusdeista Miguel Domínguez, va obrir també una investigació per a confirmar si al darrere hi havia un misteriós comando antifaller.
Barberà, solemne, compungida, va prometre que els valencians tindrien la seua falla i va qualificar l’acte de “totalitari, dictatorial i nazi que no respecta la democràcia, la llibertat, les normes de convivència o l’Estat de dret”. Quasi res. El missatge era molt clar: ai d’aquells que discreparen de la festa de les Falles, dels seus inconvenients, dels seus abusos, de la manca d’autoritat d’un govern municipal sobre un col·lectiu acostumat a imposar la seua llei a tota la ciutat.
Una bogeria. Com ahir el debat polític defuig els problemes reals bé per pragmatisme o per estratègia i es refugia en la discussió sobre allò accessori, s’embolica en qüestions com si els fallers han de vestir de saragüell o les falleres retallar l’escot. Si els polítics realment volen canviar les coses ja va sent hora que posen sobre la taula els estereotips masclistes o homòfobs que sovint formen part de l’expressió fallera, de l’ocupació sense control de l’espai públic i els problemes que se’n deriven, de la impunitat amb què actuen moltes comissions, del dret a discrepar dels aspectes més retrògrads o controvertits de la festa sense córrer el risc de ser deportat per antivalencià. Un debat que podríem dur també en els mateixos termes a les festes de moros i cristians o les que tenen el bou com a element central. La premsa té també molt a dir, almenys una premsa determinada. Em tem, però, que tot això, com tantes altres coses al nostre país, no serà possible. No per ara.
Escrivia el sociòleg Gil-Manuel Hernàndez en Falles i franquisme a València (Afers, 1997): “(…) En certa manera, la utilització política de les Falles va girar al voltant del feixisme en un primer moment, posteriorment ho va fer al voltant del nacionalcatolicisme i, després, de la promoció turística i la legitimació sense més de l’ordre establert. Finalment, va acabar articulada al voltant d’un peculiar valencianisme faller o fallerisme, evolució particular del valencianisme temperamental, esdevingut tòtem i tabú alhora, que apareixeria com un dels principals antecedents del blaverisme dels temps de la transició. Aquest valencianisme, vehiculat per emocions i rebutjos, per fílies i fòbies apassionades, resultaria alhora impulsat per la gran expansió i significació simbòlica desenvolupada per les Falles”. I en això sembla que estem, encara. No li arrende els guanys –polítics s’entén– a Fuset, ni a Ribó que en darrer terme és qui més podia perdre de la remoguda del vesper faller. Tot plegat, sospite que la mascletada antigovern municipal, a la que també s’han apuntat els de Ciudadanos, només ha fet que començar.
