Sí, no ho sabia, però sóc millennial. Potser eixe desconeixement de la meua condició de millennial ve motivat per la falta de civisme i responsabilitat, per la manca d’aspiració política i social i per indiferència, per absència de vinculació amb el passat i amb el món real, en què conec els meus drets, però no les meues obligacions. Segons les opinions d’algunes persones grans com ara Antonio Navalón, aquestes són les característiques d’un col·lectiu al qual pertanc sense saber-ho. Però ara ja ho sé i, quina sort! Puc sentir-me part d’un altre projecte col·lectiu: un gran i heterogeni grup de persones que vam nàixer entre el 1980 i el 2000, o entre el 1985 i el 2000, no m’ha quedat massa clar.
Sovint entre les meues amistats comentem el desencant amb la societat en general, l’expansió de la indiferència, de l’activisme de sofà. I ho fem, com la majoria, mirant-ho des de fora: no ens hi volem incloure en eixe grup de persones que no es preocupen per l’avenir del dia a dia, per canviar la situació, per exigir unes societats més justes i igualitàries. Alhora, ens preocupa l’ús abusiu de les noves tecnologies, a les quals ens reconeixem enganxades, i conscients d’aquest problema volem trobar-li solució.
D’altra banda, hi ha altres qüestions que ens preocupen. Som una generació sovint precaritzada, amb molts títols sota el braç però poques oportunitats per exercir d’allò que ens hem format, encara menys en unes condicions dignes. Les taxes d’atur i treball temporal entre els de la meua edat i al voltant són, com sabreu, molt elevades. Vam nàixer amb certes facilitats i hem hagut d’anar readaptant-nos. Per això també som una generació amb iniciativa: donada l’escassetat d’oferta, moltes hem decidit crear els nostres propis llocs de treball, amb projectes que ens motiven i ens facen, en la mesura del possible, més fàcil l’existència. En relació a açò, destaque unes frases que he trobat a aquest article que tracta d’explicar què ens defineix, als millennial: “Los Milenials son más propensos a abandonar el barco si su trabajo no cuadra con sus pasiones. Menos trabajo, más vida. No viven para trabajar, trabajan para vivir”. Perdoneu-nos, per favor, per voler viure a gust la nostra pròpia vida. Per no voler conformar-nos i acotar el cap davant les humiliacions de molts caps –homes, quasi tots, i de generacions anteriors–, les vegades que ens ho podem permetre.
Pel que fa a l’entorn en què vivim, els millennial som una generació que desdejuna cada matí amb les notícies d’un món que cau a trossos. Especialment les valencianes hem crescut aprenent noms de corruptes i de trames de corrupció portades a terme per persones que no pertanyen precisament a la nostra generació. Potser per la manca d’expectatives i de motivació que se’ns atribueix, no hem arribat a llocs de gran responsabilitat política. O tal vegada és que a algú no li interessa? I si és a nosaltres, a qui no ens interessa participar d’aquest joc polític ideat per les generacions anteriors? I si no votem no per alienació sinó perquè no estem d’acord amb el sistema? Que, per cert, ha sigut el vot dels millennial el que per fi ha fet fora el Partit Popular de les institucions valencianes.
Els valencians millennial de les edats properes a les meues som els que vam estar presents al 15M, vam promoure la Primavera Valenciana –primera gran lluita que es va difondre a través de les xarxes, i quin bon ús en vam fer, tu!–, la lluita contra el Pla Bolonya a les universitats, trencadores en la concepció del feminisme i organitzades en grups no mixtes per deconstruir-nos i reconstruir-nos, promotores d’assemblees diverses i iniciatives cooperatives i col·lectives, segurament semblants a d’altres que van posar en marxa generacions anteriors, a les quals no tinc la intenció de llevar-los cap mèrit; més bé al contrari, els done les gràcies per tot allò que van aconseguir, les bases sobre les quals els que hem vingut darrere hem continuat lluitant.
Per què, en definitiva, és la generació el problema? En el fons, a qui li interessa eixa suposada apatia, alienació i individualisme que ens atribueixen als joves de hui? Si volem buscar culpables de la deriva que està prenent la nostra societat, el catastrofisme generacional no crec que siga la solució. Un catastrofisme, per cert, bastant habitual: totes les generacions culpen les següents. Potser els cal assumir que la societat també es transforma amb l’arribada de noves persones, d’altres edats, d’altres països, i que és la gent de cada moment la que construeix el present, segurament diferent dels presents d’altres temps.
