A punt de posar-me a escriure la columna, m’assabente de la mort de Carles Capdevila. M’ix un gemec involuntari, en llegir-ho a les notícies. Jo el seguia, d’una manera desordenada i poc sistemàtica. Més encara des que li van diagnosticar el càncer, perquè m’interessen les reflexions sobre la malaltia, perquè m’agrada escoltar les històries de les persones que pateixen i la manera com s’enfronten al fet. Un moment, pense en canviar el tema d’allò que volia escriure, però m’ho repense i decidisc no fer-ho, perquè Capdevila era una persona que, entre més coses, parlava dels petits canvis que cadascú podem fer i que, irremeiablement, canvien el món. Aquest curs, els alumnes de 4t de l’ESO de l’Institut Ferrer i Guàrdia que han cursat l’assignatura de música han provat una nova activitat amb el seu professor, Carlos Marquina. Un dia a la setmana, durant tot el curs, han eixit de l’institut i han acudit, puntualment, a una residència per a persones grans del barri, moltes d’elles malaltes d’Alzheimer. Cada alumne tenia un vell desmemoriat al seu càrrec. Cada setmana, s’hi presentaven de nou: “Bon dia senyora Neus!”. Cada setmana s’enfrontaven a aquelles cares inquietes, tristes, enfadades, somrients, arrugades de vida. I segurament, mentre ho feien, oblidaven les pròpies inquietuds i les pròpies tristeses. Una volta instal·lades cadires de rodes i restablerta una mica la calma, cantaven. Junts. Em sembla que l’activitat està dins d’algun programa d’investigació sobre els beneficis de la música i del cant en relació amb aquesta malaltia. No tinc dades exactes, però no me’n calen. No cal estudiar gaire per saber que cantar és bo per a l’ànima, i que cantar juntament amb altres persones és una experiència guaridora que et fa sentir menys sol, al món, perquè et fa sentir partícip d’alguna cosa més gran que tu. Aquest dimecres 7 de juny, el cor Entre Generacions ens farà un concert al saló d’actes de l’institut. M’agrada tot, de la iniciativa, i m’emociona. M’agraden els professors que senten que l’escola s’ha d’ancorar al barri i actuen en conseqüència, que pensen que aprendre també té a veure amb el coneixement de la realitat que ens envolta i creu que podem fer coses per millorar-la. M’emociona saber que tots aquests adolescents coneixen els noms i l’edat dels vells que habiten en aquell edifici per on passen cada dia. M’agrada que coneguen persones grans que no són els seus iaios. Em commou que contemplen la lletjor i la tristesa de la memòria que s’esborra i malgrat tot, canten, canten junts. Em sembla que si Carles Capdevila hagués viscut en Benimaclet i continuara viu hauria vingut a escoltar un concert com aquest, únic i especial. Jo hi aniré. I vosaltres esteu invitats.
