Des d’aquest passat divendres i durant uns mesos a Benicarló es podrà visitar l’exposició ‘Homenatge a Miguel Hernández 75×75’. Es tracta d’una gran mostra plàstica organitzada per la Comissió Cívica d’Alacant per la Recuperació de la Memòria Històrica i l’ajuntament de la ciutat del Baix Maestrat, en què han participat més d’un centenar d’artistes amb l’objectiu de commemorar el 75é aniversari del naixement del poeta oriolà.
L’exposició en realitat és l’excusa per a realitzar tot un seguit d’activitats que contribueixen a mantenir en el record la figura d’un poeta valencià cabdal per la seua aportació a la cultura universal i que va acabar esdevenint un símbol de resistència al fanatisme. El poeta, greument malalt de tuberculosi al Reformatori d’Alacant, potser hauria pogut guarir-se en el cas d’haver sigut traslladat al sanatori de Porta Coeli. Com a condició, el seu amic Luis Almarcha, canonge d’Oriola, li va demanar que es retractés dels seus escrits i que acceptara casar-se per l’església amb la seua dona Josefina Manresa, amb qui ja ho havia fet pel civil el 9 de març de 1937. La decisió no era gens fàcil. La seua mateixa dona li demanava, pensant en el fill de tres anys, que es doblegara davant Almarcha que, a més, havia deixat la gestió en mans del sinistre Pare Vendrell. Sense el trasllat era segur que moriria. En aquell moment, però, Hernández s’havia convertit en un autèntic símbol de la dignitat i sabia bé que plegar-se a la voluntat d’Almarcha resultaria letal per a la moral de la resta dels seus companys de captiveri. Com siga, finalment, va acceptar casar-se per l’església, no sense abominar de l’ajut d’Almarcha, de qui s’havia considerat des de sempre un amic. El religiós en algun temps s’havia ocupat de la seua educació i fins i tot havia finançat el seu primer llibre, Perito en lunas. Però, en aquelles circumstàncies, li va poder més la covardia. D’altra banda, el franquisme, mitjançant alguns dels seus intel·lectuals com Sánchez Mazas havia intentat salvar-lo també, maldestrament, commutant-li la pena de mort per la de trenta anys. La realitat és que no volien un altre Federico García Lorca sobre les seues negres consciències.
No s’hi va poder fer res i a la última, la concessió in extremis d’Hernández a casar-se catòlicament va arribar tard i el 28 de març de 1942 moria sense haver-se retractat de cap dels seus escrits.
Els valencians no anem sobrats precisament de memòria democràtica. També aquesta ens ha estat espoliada després de patir una repressió franquista ferotge i de moltes dècades d’estar governats per un PP amb fortes arrels de tot tipus en l’antic règim. Aquests dies hem vist com el PP d’Alacant amb excuses vergonyoses recorria als tribunals la desaparició del nomenclàtor de la ciutat de noms vinculats a la dictadura. Com el jove Miquel Grau, assassinat el 1977 per un fanàtic, perdia el seu dret a ser recordat en favor de García Morato, un aviador franquista que encara és honorat pel Ministeri de Defensa. Justament, Alacant, la ciutat que va viure un dels darrers episodis més cruents de la Guerra Civil. Però també hem vist com a València, per raons incomprensibles, l’Ajuntament renunciava a posar els noms de l’editor de La Traca, Vicent Miquel Carceller, afusellat pels franquistes, del periodista i primer alcalde republicà Vicent Marco Miranda o del jove independentista Guillem Agulló, assassinat a Montanejos el 1993 pel nazi Pedro Cuevas. En quants pobles del País Valencià persisteix encara la memòria dels colpistes malgrat la llei, malgrat els anys de suposada normalitat democràtica? Per què són sempre els partits progressistes els que s’acovardeixen davant del que ben sovint no són més que actuacions de simple restitució democràtica? No ens hauria de fer por ni vergonya que Agulló, Carceller, Grau estigueren presents en l’espai públic perquè cap d’ells va fer cap mal a ningú. En canvi, ens hauria d’indignar veure com la memòria dels criminals ocupa simbòlicament aquest mateix espai públic.
No anem sobrats ni de memòria democràtica ni tampoc de valentia política, certament, però el que no ens podem permetre de cap manera és perdre també la dignitat política. Mai no serem un poble, una societat normal, sense aquesta.
